Joel 2, 12-18. Esquinçau-vos el cor i no els vestits. Convertiu-vos al Senyor, ric en l’amor.

Salm 50. Déu meu, ara reconec el meu pecat, purificau-me i creau en mi un cor ben pur, feis renéixer en mi un esperit ferm. Tornau-me el goig de la vostra salvació

2Corintis 5,20-6,2. Reconciliau-vos amb Déu, no malgasteu la gràcia que heu rebut.

Mateu 6,1-6.16-18. Tu, quan ajudes els altres, que la ma esquerra no sàpiga que fa la mà dreta, i quan preguis, tanca’t amb panyi clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats.

 La conversió del cor demanant un cor ben pur, el reconeixement humil dels nostres pecats i el do de la gràcia rebut, transitar per un camí de sobrietat, l’ajuda als germans més necessitats exercint la caritat i una vida de pregària que ens ajudi a mantenir el contacte amb Déu, en un diàleg fecund i ple d’esperança. Tot això és el que se’ns demana per a la Quaresma d’aquest Any jubilar que avui encetam amb el ritus auster de la imposició de la cendra, que ens recorda la nostra fragilitat i ens convida a convertir-nos i creure en l’Evangeli.

Començant avui l’exercici quaresmal se’ns demana posar fixa la nostra mirada en Jesús, perquè aquest temps ens sigui favorable, un temps de salvació en el qual experimentam la proximitat d’un Déu que estima, benigne i entranyable, lent per al càstig, ric en l’amor, com ens ha dit el profeta Joel. És el Déu que ens obre els braços de Pare quan accedim anar cap a Ell i viure el goig de la reconciliació amb Ell i amb tots els germans.

No tindria sentit un amor dividit, sectari, que oblidàs l’amor al germà quan l’hem rebut amb tanta efusió de part del Pare. Com tampoc no ens hem de posar gelosos si veim que aquest Pare, després d’abraçar-nos a nosaltres, abraça a tots sense fer cap diferència. Que sigui objecte de la nostra conversió descobrir aquesta immensitat de l’amor de Déu. Hem de saber que prou vegades el nostre pecat no és tant haver fugit de casa, com el fill pròdig de la paràbola, sinó recriminar al Pare haver acollit i haver fet cas del germà, tenint la impressió que, com el germà major de la paràbola, ens ha marginat. Déu ens estima a tots i ens vol a tots amb Ell i, com ha dit Joel, es desdiu de fer el mal.

El papa Francesc, en el difícil caminar de la seva malaltia, ha tingut en molts moments en els quals ens ha mostrat aquest rostre del Déu que estima i ha pronunciat, enmig del dolor, paraules de consol i d’esperança per a tothom, pensant especialment amb els malalts i els qui pateixen els horrors de la guerra. Ja en el seu Missatge per a la Quaresma d’enguany comparteix la força que ens dona la Paraula de Déu quan, en aquest Dimecres de Cendra, ens diu que «Amb el signe penitencial de les cendres al cap, iniciem el pelegrinatge anual de la santa Quaresma, en la fe i en l’esperança. L’Església, mare i mestra, ens convida a preparar els nostres cors i a obrir-nos a la gràcia de Déu per poder celebrar amb gran alegria el triomf pasqual de Crist, el Senyor, sobre el pecat i la mort, com exclamava sant Pau: «La victòria ha engolit la mort. Oh mort, on és la teva victòria? On és l’agulló que t’incitava?» (1Co 15,54-55). Jesucrist, mort i ressuscitat és, en efecte, el centre de la nostra fe i el garant de la nostra esperança en la gran promesa del Pare: la vida eterna» (cf. Jn 10,28; 17,3).

Ja caminant amb tota l’Església vivint el Jubileu de l’esperança i començant a donar els passos que ens hem proposat en el Pla de Pastoral com a full de ruta d’actuació cristiana per a una renovació de la nostra Església de Mallorca com a resposta al moment que vivim, tres motius de conversió: 1) la voluntat de caminar, 2) la voluntat de caminar junts, 3) la voluntat de fer-ho amb esperança. Ho planteig així amb les preguntes que el papa Francesc ens planteja en el seu Missatge quaresmal per a la nostra revisió i conversió:

Voluntat de CAMINAR. Com el Poble de Déu a l’Èxode, pelegrinant cap a la Terra promesa, alts i baixos, amb moments de confiança i de rebuig, en el pas atractiu de caminar cap a la llibertat i deixar enrere l’esclavitud. Un Poble al qual Déu li és fidel. Un Poble que és cridat a correspondre amb la mateixa fidelitat. Segueix aquí una primera crida a la conversió, ja que tots som pelegrins en la vida…

«Com em deix interpel·lar per aquesta condició? Estic realment en camí o estic una mica paralitzat, estàtic, amb por i falta d’esperança; o satisfet en la meva zona de confort? Cerc camins d’alliberament de les situacions de pecat i falta de dignitat?»

Seria un bon exercici quaresmal confrontar-se amb la realitat concreta d’algun migrant o pelegrí, i deixar que ens interpel·li, per a descobrir el que Déu ens demana, per a ser millors caminants cap a la casa del Pare. Aquest és un bon “«examen» per al vianant.

Voluntat de CAMINAR JUNTS. La vocació de l’Església és caminar junts, ser sinodals. Els cristians estan cridats a fer camí junts, mai com a viatgers solitaris. L’Esperit Sant ens impulsa a sortir de nosaltres mateixos per a anar cap a Déu i cap als germans, i a no tancar-nos mai ens nosaltres mateixos. Caminar junts significa ser artesans d’unitat, partint de la dignitat comuna de fills de Déu (cf. Ga 3,26-28); significa caminar colze a colze, sense trepitjar o dominar l’altre, sense covar enveja o hipocresia, sense deixar que ningú es quedi enrere o se senti exclòs. Anam en la mateixa direcció, cap a la mateixa meta, escoltant-nos els uns als altres amb amor i paciència.

En aquesta Quaresma, Déu ens demana que comprovem si en la nostra vida, en les nostres famílies, en els llocs on treballam, en les comunitats parroquials o religioses, som capaços de caminar amb els altres, d’escoltar, de vèncer la temptació de tancar-nos en la nostra autoreferencialitat, ocupant-nos només de les nostres necessitats. Preguntem-nos davant del Senyor si som capaços de treballar junts com a bisbes, preveres, consagrats i laics, al servei del Regne de Déu; si tenim una actitud d’acollida, amb gestos concrets, cap a les persones que s’apropen a nosaltres i a tots els qui són lluny; si fem que la gent se senti part de la comunitat o si la marginem. Aquesta és una segona crida: la conversió a la sinodalitat.

Voluntat de CAMINAR AMB ESPERANÇA. Enmig de tanta desesperació i desànim, de tanta decepció i frustracions, es tracta de ser «portadors d’esperança», essent «pelegrins d’esperança», perquè la posam no en nosaltres, sinó en una promesa d’esperança que no defrauda (cf. Rm 5,5). La tercera crida a la conversió preparem-la amb aquestes preguntes que ens fa: «Hem de preguntar-nos: Tinc la convicció que Déu perdona els meus pecats, o em comporto com si pogués salvar-me tot sol? Anhelo la salvació i invoco l’ajut de Déu per acollir-la? Visc concretament l’esperança que m’ajuda a llegir els esdeveniments de la història i m’impulsa al compromís per la justícia, la fraternitat i la cura de la casa comuna, actuant de manera que ningú quedi enrere?». Caminem amb aquesta llum, la llum de Pasqua que hem de deixar que ja ens il·lumini.