L’experiència diària a vegades posa en evidència la dificultat d’assumir compromisos de llarga durada o per a tota la vida. També presenciam la feble, poca o nul·la capacitat d’aguant pel que fa a compromisos puntuals, fins al punt de fer-se enrere renunciant a promeses fetes o a la paraula donada. Passa el mateix quan en qualsevol moment de la vida apareixen dificultats aparentment invencibles o es desconfia de qui ens ha fet un encàrrec. En aquests moments extrems, s’acostuma a dir: «Ja no puc més! Prou!». Que ha passat? Pot haver-hi moltes respostes a situacions molt diverses, però hi ha un denominador comú que ens fa mirar la persona en si mateixa i dir: probablement no tenia prou força interior per a enfrontar-se amb la realitat o no disposava d’aquella valentia que és necessària per a superar qualsevol obstacle.<\/p>\n
<\/p>\n
Aquesta experiència tan humana com freqüent, ja la veim present a la Bíblia. Tenim l’exemple del profeta Elies quan ha arribat a aquesta situació límit; ell representa en certa manera totes aquelles persones que ja no tenen força per a seguir endavant i s’enfonsen a causa dels seus fracassos o de la seva baixa autoestima. Ell ha dit: «Ja n’hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida; que no som millor que els meus pares» (1Re 19,4). Podríem fer una llarga relació de situacions que coneixem, o que, potser, fins i tot vivim. Podríem repassar els moments de desànim, de renúncia a opcions preses, d’aturades per cansament en camins gairebé tot just iniciats. Podríem centrar-nos en el nostre compromís baptismal, en la nostra forma d’avançar com a cristians, en la consciència de pertànyer a la comunitat cristiana i ser enviats a anunciar Jesucrist. Ens sentim animats a fer-ho?<\/p>\n
<\/p>\n
Potser hi ha una crisi de fidelitat que necessita un aliment que no podem desestimar. On hem de trobar, idò, la resposta? Qui pot oferir una proposta de confiança? Acudim ara a la Paraula de Déu, actitud que per ella mateixa ja manifesta una recerca sincera de la veritat. Sabem que Jesús és la Veritat, ho ha dit Ell mateix. La resposta que cercam a les qüestions que ens preocupen i ens afecten fins al límit de la nostra recerca, té, per tant, un aspecte personal i també una dimensió social. Posem-hi tota la confiança, confiem en Jesús, qui, a més, se’ns dona com aliment. Seguint les seves paraules, ara es tracta d’acceptar-lo com a «pa viu, baixat del cel» (Jn 6,51), com a aliment «perquè doni vida al món» i poder viure «per sempre» i així s’anticipa en el sagrament de l’Eucaristia. Demanem-nos: com ens ajuda en el nostre estat d’ànim, en la nostra fidelitat, en les nostres decisions? Pensem que allò que l’aliment material produeix en la nostra vida corporal, la comunió ho realitza, d’una manera admirable, en la nostra vida espiritual. Així, enfortits, podem seguir caminant!<\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"
L’experiència diària a vegades posa en evidència la dificultat d’assumir […]<\/p>\n","protected":false},"author":1,"featured_media":0,"comment_status":"open","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":{"footnotes":""},"categories":[39],"tags":[],"class_list":["post-6672","post","type-post","status-publish","format-standard","hentry","category-articles-del-bisbe"],"yoast_head":"\n