El mes de gener 2023 -dies 1 i 30- comença i acaba amb crides urgents a la pau,

la Jornada Mundial de la Pau i el Dia de la Pau i la no-violència.

Sota les aparences d’unitat i bona entesa, potser hi ha qui ha experimentat més d’una vegada com en la relació humana s’amaga la conspiració que cerca tenir enemics o un enemic comú. Això fa que persones que mai no s’havien avingut, ara es donin la mà i aparentin una amistat que no deixa de ser fictícia. «Un regne dividit en ell mateix no pot tenir llarga durada», diu Jesús. En el fons estam davant la temptació del poder, del domini sobre l’altre, cosa totalment inacceptable.

L’altra cara és l’oferta de la pau, que serà sempre una rèplica al poder, a l’enemistat, a l’odi. La pau, segons Jesucrist, és un do de Déu, la conseqüència primera del seu amor. La pau no arriba només com a resultat d’un pacte, sinó com a do, ja que Jesucrist ha dit ben clar: «Us deix la pau, us don la meva pau. Jo us don la pau que el món no dona. Que els vostres cors s’asserenin i no temin» (Jn 14,27) i sant Pau dirà als efesis que la pau té un nom propi: Jesucrist. «Ell és la nostra pau» (Ef 2,14).

Són molts els qui al llarg del temps ho han entès i han lluitat perquè no s’afavorís una política de blocs enfrontats, ni es posessin les bases d’una pau falsa fonamentada en la por i la desconfiança. Al cap d’anys hem vist com queien fets bocins els murs i es començava a caminar cap a un desarmament progressiu que, una altra vegada, s’està enfosquint per nous conflictes bèl·lics, com els que s’estan vivint actualment en diversos països, amb la seva repercussió fins a nosaltres. Hem de seguir denunciant les vigents formes de violència com el terrorisme, la pena de mort, la violència de gènere i altres, i tota casta de violència verbal.

Que la resposta sigui cuidar de la vida interior, començant per un mateix i pels cercles més propers, família, amics, grups, associacions, comunitats. Hem de ser capaços d’encendre un foc que no s’apaga i ens demana personalment i a tots si som capaços de deixar créixer dedins una vida interior que, com Déu mateix, sempre és plena de vida.

El germà Roger de Taizé ens ho deia així: «Si la confiança del cor estigués al començament de tot, si ella precedís tota acció petita o gran, tu aniries lluny, molt lluny. Percebries persones i esdeveniments, no amb aquesta inquietud que t’aïlla i que no ve de Déu, sinó des d’una mirada interior de pau. I així arribaries a ser ferment de confiança i de pau fins als deserts de la comunitat humana. La pau del cor és com un naixement nou en el més íntim de cadascú de nosaltres. Qui busca aquesta pau roman atent a les paraules de Crist: «Vés primer a fer les paus». Ves-hi primer! No ho deixis per més endavant! Sense reconciliacions, quin futur hem d’esperar per a aquesta única comunió d’amor que és l’Església?».