Avui, Dijous Sant, és un dia entranyable per a la memòria, per viure la intimitat amb Jesús, la que va viure moments abans de la seva mort. Som convidats a recordar el que va fer per nosaltres i a conscienciar-nos que som una tradició viva, un memorial viu de la seva donació en bé de la humanitat. Tot el que fa Jesús, en el moment que precedeix a la Passió, té projecció de futur, serà el resultat d’un rescat anunciat i pagat amb el preu de la seva vida. Així, ens fa viure el present d’una manera nova, segons l’estil del Regne de Déu proclamat en l’Evangeli. Ho fa mitjançant gestos senzills, presos de la vida de les persones, perquè entenguem de quina manera hem d’actuar com a seguidors seus.

Benet XVI comença la seva exhortació apostòlica sobre l’Eucaristia, Sagrament de la caritat, explicant el sentit del que celebram aquest vespre en la intimitat de Jesús amb els seus deixebles i amb nosaltres, la seva Església: «Sagrament de la caritat, la Santíssima Eucaristia és el do que Jesucrist fa de si mateix, revelant-nos l’amor infinit de Déu per cada home. En aquest admirable Sagrament es manifesta l’amor «més gran», aquell que impulsa a «donar la vida pels propis amics» (cf. Jn 15,13). En efecte, Jesús «els va estimar fins a l’extrem» (Jn 13,1). Amb aquesta expressió, l’evangelista presenta el gest d’infinita humilitat de Jesús: abans de morir per nosaltres en la creu, cenyint-se una tovallola, renta els peus als seus deixebles. De la mateixa manera, en el Sagrament eucarístic Jesús continua estimant-nos “fins a l’extrem”, fins al do del seu cos i de la seva sang. Quina emoció devia amarar el cor dels Apòstols davant els gestos i paraules del Senyor durant aquell Sopar! Quina admiració cal que susciti també en el nostre cor el Misteri eucarístic!» (Sacramentum caritatis 1).

Dia de gestos silenciosos, de signes profunds, de paraules que arriben al cor, de propostes de radicalitat evangèlica, de pregària confiada, acompanyant sempre Jesús. Entenc del tot allò que només és possible evangelitzar quan es fa en un clima d’amor; tot s’entén millor quan l’experiència de sentir-se estimat condueix, en conseqüència, a la decisió d’estimar. El marc és l’amor. El signe, l’Eucaristia. El gest, rentar els peus. La veu, les seves paraules que ens inviten a estimar com ell ha estimat.

A l’evangeli, Jesús manifesta un desig fervent: menjar amb els deixebles el sopar pasqual. Aquest desig tindrà unes conseqüències que configuraran la dimensió fonamental del cristianisme, és a dir, l’encontre amb Jesús en l’Eucaristia que dóna una orientació decisiva a la nostra persona, i ens capacita per a transformar les estructures injustes de la nostra societat a partir de noves formes de cooperació i d’ajuda social. Amb això, vol fer-nos veure la voluntat de Déu: que tots els seus fills s’asseguin a la mateixa taula i gaudeixin de les mateixes oportunitats. És el resultat d’aquesta constatació: «Ell que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava» (evangeli).

Jesús, avui, ens deixa una cosa molt cara, que l’Església, per a ser fidel a la seva missió, ha de tenir les mateixes preferències que Jesús. Aquesta és la raó per la qual l’Església diu que «l’Eucaristia compromet a favor dels pobres. A fi de rebre veritablement el Cos i la Sang del Crist lliurats per nosaltres, hem de reconèixer el Crist en els més pobres, germans seus» (Catecisme de l’Església Catòlica, 1397). Per això, Jesús, per fer-ho entendre, abans d’instituir l’Eucaristia fa el gest humil de rentar els peus als seus deixebles i, quan acaba, els pregunta: «¿Enteneu això que us acab de fer?» (evangeli). Jesús apel·la a la comprensió del seu missatge, perquè nosaltres puguem descobrir el veritable sentit i abast del seu gest. Així, implica els seus deixebles i ens implica a nosaltres, els qui hem decidit seguir-lo. Per això afirma: «Si, idò, jo, que som el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho faceu tal com jo us ho he fet».

Avui, a la nostra celebració del Sant Sopar, pren una significació especial que, com Jesús, rentem els peus a un grup de col·laboradors seus. En certa manera us representen a tots i a totes. Han estat escollits des de Caritas i des de la Fundació La Sapiència, ells i elles que estan connectats a diari amb la realitat de la pobresa a la nostra ciutat i en els nostres pobles i, per tant, com Església que són i en nom de tots, exercir amb ells la caritat. Ells, com diria el Papa, toquen les nafres de Jesús i tracten de pal·liar el seu dolor. Són:

CATALINA MIR, CATALINA MATEU, ANABEL RECHE, PEP SUREDA, MONICA DEL AMO, TÔFOL MORA, CARLOTA ROCA, SEBASTIÀ SERRA, MARGALIDA Mª RIUTORT, ROBERTO CARRERAS, TONI MOYÀ, ANDRÉS FERNANDEZ. A ells i elles i a tots els qui representen treballant en el món de la caritat, el meu agraïment i el de tota la diòcesi, per la vostra entrega i el vostre testimoni d’acollida, d’estimació i d’acompanyament de les persones més afectades per l’exclusió social.

El papa Francesc diu que «de vegades sentim la temptació de ser cristians mantenint una prudent distància de les nafres del Senyor. Però Jesús vol que toquem la misèria humana, que toquem la carn sofrent dels altres. Espera que renunciem a buscar aquestes cobertures personals o comunitàries que ens permeten mantenir-nos a distància del nus de la tempestat humana, perquè acceptem de debò entrar en contacte amb l’existència concreta dels altres i coneguem la força de la tendresa. Quan ho fem, la vida sempre se&#39ns complica meravellosament i vivim la intensa experiència de ser poble, l’experiència de pertànyer a un poble» (EG 270).

Amb tot, la màxima implicació ens ve revelada en el moment culminant de la consagració del pa i del vi, tal com Pau ho ha rebut i, al mateix temps, transmet: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feis això per celebrar el meu memorial… Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu-ho per celebrar el meu memorial» (2ª lectura). ¿On ens condueix aquesta «memòria» que actualitza la presència real del Senyor entre nosaltres? És una memòria enormement subversiva perquè capgira els esquemes als que estam acostumats i ens proposa una forma d’existir i d’estimar totalment nova. Per això afirma: «Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni».

Jesús, en l’Eucaristia, en el fet de donar-se ell mateix com aliment, posa en evidència el fonament de l’amor fratern i la profunditat dels gestos que la precedeixen i la segueixen, perquè ho portem tot al cor de la vida. Comença amb el gest d’agenollar-se i fer servir un ribell, una mica d’aigua i una tovallola, i ho culmina amb el gest de compartir al voltant d’una taula amb comensals, tot consagrant pa i vi. Jesús proposa, com a signe del Regne que predica, un gest d’humilitat que els farà capaços d’entendre el gest de la seva entrega per amor. Pere es resisteix i Jesús ha de fer-li veure que amb ell tot ja és diferent, que «el qui vulgui ser el primer ha de ser el darrer i el servidor de tots, com ell que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la vida».

Aquesta memòria serà el full de ruta que farà del present un anunci perenne de l’Evangeli, inseparable del testimoni cristià. Rentar els peus és signe d’aquella purificació interior que ens duu a acceptar no només que Jesús ens allibera dels nostres pecats i decidir-nos a servir per amor als nostres germans, sinó que ell mateix, en un acte de generosa entrega, se’ns doni com a aliment. Diu el papa Francesc que «l’Eucaristia, si bé constitueix la plenitud de la vida sacramental, no és un premi per als perfectes, sinó un generós remei i un aliment per als febles” (EG 47).

Només des d’ell podrem entendre com «l’amor ha d’estar present en totes les relacions socials i penetrar-hi» (CDSE, 581) i com «només la caritat pot canviar completament l’home» (CDSE, 583) i les estructures inhumanes de la societat. La raó de fons és que «Jesús ens ensenya que la llei fonamental de la perfecció humana, i per tant de la transformació del món, és el nou manament de la caritat» (CDSE, 580; cf. Concili Vaticà II, GS 38).

Per això, ens apropam humilment a la taula de l’Eucaristia al mateix temps que acollim amb profund respecte i amor les paraules del testament de Jesús que ens deixa condensat en aquestes paraules: «Us dono un manament nou, que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat» (Jn 13,34). Aquesta és la nostra tasca de cada dia. Cal renéixer a la confiança i vèncer la por, totes les pors, perquè comptam amb Ell que ha estat el primer d’estimar-nos i ens ha dit que “estarà cada dia amb nosaltres fins a la fi del món” (cf. Mt 28,20). Creure en Ell, i treballar per a ell i pels germans, és la millor assegurança de vida. Donem-ne gràcies a Déu!