«Per les obres els coneixereu». «Les paraules se les emporta el vent». «Diuen i no fan». Tot això ho sentim dir amb freqüència i som molt sensibles a valorar el testimoni, la coherència personal, la sinceritat, la unitat de vida. La raó és que l’exigència comença per un mateix. No ens podem aprofitar de ningú emparant-nos en el xantatge d’imposar a un altre allò que un no està disposat a fer per a ell mateix.

Fixem-nos. Conten que, a la Índia, una mare molt preocupada per la seva filla va anar a veure Mahatma Gandhi perquè l’aconsellàs què havia de fer. Volia que parlàs amb la seva filla perquè no deixava de menjar dolços i això li era molt perjudicial per la salut. Gandhi va accedir a parlar amb aquella jove de molt bon gust, però va dir a la seva mare que no ho faria fins després de tres setmanes. Aquella mare va sortir un poc decebuda i contrariada. Després de tres setmanes li va dur la seva filla i Gandhi la va rebre, va parlar amb ella i tot va anar molt bé. La mare, però, presa de curiositat, no va partir sense demanar-li perquè havia esperat tres setmanes a rebre la seva filla i parlar amb ella. Gandhi, amb to humil li va dir: «Era jo qui necessitava tres setmanes per treure’m el mateix defecte”.

La transparència dels fets prové d’una gran llibertat interior i deixa la consciència ben tranquil·la. El bé mai no s’imposa, es contagia amb el testimoni. Per això, Jesús és tan contundent quan a l’Evangeli diu: «Treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la busca de l&#39ull del teu germà” (Mt 7,5). El papa Pau VI, aplicant-ho a molts aspectes de la vida, ho va concretar dient que «l’home contemporani escolta de més grat els testimonis que els mestres, i si escolta els mestres és perquè són testimonis» (EN 41).

Que bé quan amb humilitat l’única intenció és ajudar a que cadascú sigui ell mateix, sense renunciar-hi; que bé si ningú no és forçat a claudicar dels seus legítims principis; que bé si, essent transparents, ajudam que els altres també ho siguin.