Quantes creus, com la de Jesús, alçades enmig de la terra!

En aquest Diumenge de Rams amb què comença la Setmana Santa, acollim Jesús que entra en els nostres pobles i en el nostre cor, com ho va fer a Jerusalem. Els nostres cants d’avui necessiten el complement de la lluminosa nit de Pasqua per a verificar que l’encontre amb Jesús significa per a nosaltres la font de més gran transformació per a la nostra vida personal i per a les estructures de la nostra societat. Sabem que Jesús, tot i que l’acceptació de la voluntat de Déu li sigui un glop amarg, la mort en creu, aconseguirà per a tot el gènere humà la més gran de les llibertats, la que assegura la victòria sobre el pecat, la mort i tot mal.

Avui hem aclamat el qui ve en nom del Senyor, però ara la nostra atenció es centra en la seva passió, en la seva Creu, per fer-ne contemplació, pregària silenciosa. Quin misteri amaga i revela alhora? Sense cap dubte, un misteri d’amor, l’amor del Déu que s’ha enamorat del seu poble i vol dur-lo al terme més feliç pel qual l’ha escollit, se li ha revelat, l’ha santificat i s’ha encarnat. Déu s’ha solidaritzat del tot amb la humanitat, l’ha estimada i ho ha donat tot per ella en la persona del seu Fill, Jesús.

Aquest apropament ha estat possible perquè -com ens ha dit avui sant Pau- «Jesucrist, que era de condició divina, s’abaixà i es va fer obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom» (Fl 2,8-10). No ens hem de fixar en la creu sense la resurrecció, ni en la resurrecció sense la creu: ens trobam davant aquest misteri de mort i de vida que expressa el més gran realisme al qual ens enfrontam cada dia, quan vivim situacions  de goig i de tristesa, de salut i de malaltia, de solidaritat i de soledat, de pau i de guerra, de gracia i de pecat, d’angoixa i d’esperança… Tanmateix i contemplant la realitat de conflicte bèl·lic que ens envolta, ens hem de demanar: com la de Jesús, quantes creus segueixen alçades! Qui ajudarà a desclavar els qui hi estan clavats, qui les convertirà en signes de vida? Tant és així que, en la llum que ens projecta el misteri pasqual de Crist, hi trobem la claredat de la fe, la raó de l’esperança i l’ardor de la caritat.

Davant Jesús tothom pren partit, a favor o en contra, no hi cap la indiferència. A la lectura de la Passió, contemplant Jesús a la creu, uns no creients, un centurió i soldats, fan un acte de fe i diuen: «És veritat: aquest home era Fill de Déu» (Mt 27,54). Fins i tot, aquest reconeixement apareix en les paraules que diu Judes abans de suïcidar-se: «He pecat entregant a la mort un innocent» (Mt 27,4). I també l’apòstol Pere, quan reconeix que ha negat Jesús dient que no el coneixia; l’Evangeli diu que «tot d’una que va sortir fora va plorar amargament» (Mt 26,75). El canvi que suposa haver-se trobat amb Jesús!

I nosaltres, què? El nostre encontre amb Jesús pot ser decisiu també avui per a cadascú de nosaltres, si està ple d’una ferma voluntat de seguiment i d’acceptació del missatge i el testimoni d’amor que ens ha deixat, si el nostre amor cap a Ell i cap als altres és resposta generosa a la crida que ens fa a contribuir a transformar la nostra societat, donant a conèixer la seva persona i aportant-li els valors humans i espirituals de l’Evangeli. I d’aquí, el nostre acte de fe en Jesucrist, a qui avui i aquests dies acompanyam en el seu camí cap a la Creu, sempre amb l’esperança posada en la Resurrecció.