Homilia del Bisbe de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull,

en la Missa-exequial per les víctimes del COVID-19 i els altres difunts

Catedral de Mallorca, 26 de juliol de 2020

Lm 3,17-26. Vull fer reviure altres pensaments que em mantindran l’esperança.

Salm 130 (129). Des de l’abisme et crid, Senyor, escolta, estigues atent al meu clam.

Rm 8, 28-30. Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, dels qui ha cridat.

Jn 14, 1-6. Que els vostres cors s’asserenin. Confiau en Déu, confiau també en mi.

Molt estimats familiars dels qui han mort al llarg d’aquests mesos de la pandèmia de la COVID-19 aquí, a les nostres illes Balears i Pitiüses, d’Eivissa-Formentera, de Menorca i Mallorca. Avui, com ho hem estat fent aquests mesos en la pregària, volem estar al vostre costat i acompanyant-vos els aquí presents, comunitats cristianes, autoritats, metges i infermers i infermeres, personal sanitari i una representació de tots els qui han fet hores i més hores perquè tothom tingués allò més necessari i bàsic per viure i enfrontar-se amb tots els perills d’aquesta malaltia que abasta tota la humanitat.  

Tanmateix, al mateix temps, seguint els indicadors dels nostres governants i autoritats sanitàries, som testimonis que un desplegament mai no vist de solidaritat ha inundat les nostres ciutats, pobles i cases, a la vegada que vosaltres, familiars dels difunts, passàveu pel difícil glop de disposar d’un mínim o nul contacte amb els qui més estimàveu i us era impedit estar a seu costat el temps de la malaltia i sobretot en el moment del desenllaç, que és quan més necessitam una mà amiga estreta dins la nostra, una carícia que ens conforti o una besada que ens infongui estimació i confiança. Per als qui han estat més a prop malalts, professionals sanitaris i els capellans que hi ha tingut accés, aquest ha estat un gran repte perquè han hagut de substituir el buit humà que la pandèmia creava en el cor de les famílies. Sempre haurem d’agrair a tots els qui han acompanyat els malalts en la seva solitud i han estat al seu costat i ajudant-los en el moment de morir, l’enorme capacitat d’esforç i d’humanitat que han demostrat fins el punt de no regatejar temps, fins i tot fora d’hores de treball per no deixar sol aquell pacient, prou vegades amb el risc de patir el mateix contagi. Per a tots ells i elles el nostre reconeixement i la nostra pregària.

Aquest coronavirus s’ha emportat i s’està emportant mils de persones amb noms i llinatges, entre elles molta gent gran, i que vivien tranquils dins les nostres cases, cuidats amb tot l’amor dels seus familiars, o segurs a les residències on la convivència i les visites dels més pròxims els havia ajudat sempre a viure feliços. El seu aïllament va fer canviar la situació pel risc de contagi que suposava.  No hauríem pensat mai que patissin aquest assot tan inesperat. Vivim un caramull d’interrogants i una por continguda a la que tothom s’esforça per a trobar-hi resposta. En aquesta recerca i des d’aquesta trobada d’avui, voldria que, ara i sempre ens confortàssin totes les paraules d’ànim, de consol i d’esperança que ens puguem comunicar els uns als altres. És un deure humanitari i cristià. Més encara,  quan aquestes paraules reconfortants provenen de Déu i ens diuen d’Ell que «ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, dels qui ha cridat per decisió seva». Ens deixa en la certesa que «ens destinà a ser imatge del seu Fill Jesús, que ha estat el primer d’una multitud de germans». Aquesta promesa, que va dirigida a nosaltres, és més que evident i generadora d’esperança, quan pensam en els qui ens han deixat i també en nosaltres mateixos: «Ell, que els havia destinat, els crida, els fa justs i els glorifica». Queda clar, per tant, que la mort no és la darrera paraula, queda clar pel qui creu que estam orientats, destinats a la vida, i a la vida per sempre. Que aquesta notícia ens animi, ens obri un nou horitzó i ens consoli.  

D’altra part, seriem uns il·lusos o uns insolidaris si diguéssim que aquesta situació de pandèmia no ens fa patir. S’ha sofert, es sofreix i molt. Hi ha desconcert, inseguretat i por. Estam davant d’un mal global que ens iguala a tots i no respecta diferències, ni nivells socials, ni edats ni credos religiosos. És un avís perquè no facem més difícil la situació que, de fet, posa en evidència la nostra vulnerabilitat i deixa en entredit les nostres falses i supèrflues seguretats amb les que construïm el nostre caminar. Avui, quan apareixen brots de nous contagis, se’ns demana que siguem més corresponsables que mai, pensant no només en un mateix, sinó en els altres, en tots, vetlant molt per fer cas de totes les mesures de prevenció que hem de complir i ajudant de forma especial els joves perquè en prenguin una major consciència i siguin austers i solidaris en el seu comportament. La situació que està creant la pandèmia ens ha de fer recapacitar i revisar molts dels nostres costums i inèrcies, des de comportaments personals fins a conductes socials que afecten molts elements de la nostra convivència i l’organització de l’oci.

La Setmana Santa que enguany hem viscut ens ha fet adonar –així molts ho han manifestat– allò que és essencial i, des d’una visió empàtica d’amor, contemplant els qui han hagut d’atendre i segueixen atenent en primera línia els malalts. Així van esdevenir els primers «cireneus» que havien d’ajudar a suportar la creu feixuga carregada sobre les espatles d’un Jesús ingressat a les UCI i a les plantes dels hospitals o confinats a les residències d’ancians. Són els qui s’agenollaven cada dia a rentar-los els peus com a signe d’un servei incondicional. Tots hem contemplat la costeruda pujada cap aquest Calvari on molts s’han curat i molts altres han mort pel camí.

Tanmateix, al seu costat, hi ha estat metges i metgesses, infermers i infermeres, capellans disponibles a acompanyar en els hospitals i als cementeris, cel·ladors i tot el personal sanitari de neteja, cuina, transports i ambulàncies, cossos de seguretat, recepcionistes i tants i tants altres abocats a respondre a qualsevol ajuda, vertaderes accions de solidaritat entre vesins i substituint tot allò que presentava més urgència, com també tots els responsables polítics que sense descans heu estat vetlant per a donar a cada moment les indicacions oportunes. A més, l’obra ingent de voluntaris i voluntàries que han acompanyat una població confinada a ca seva, però amb la responsabilitat familiar d’atendre els seus membres, junt amb totes les entitats com Càritas, Creu Roja i tantes altres que han atès i segueixen atenen els qui demanen menjar i ajuda econòmica, psicològica i espiritual, fent de «bons Samaritans» que veuen on es necessita amor i actuen en conseqüència.  Per a molts, el valor de la família ha constituït una  descoberta que no sempre s’havia donat amb aquesta intensitat. Un temps de descoberta i reconeixement de la pròpia interioritat i els valors de l’esperit, preludi d’una nova forma de concebre l’existència, feta d’estils de vida més senzills i no tant dependents exclusivament de l’abús del consum i d’una visió estrictament materialista que són una dificultat per a una convivència més humana i humanitzadora.

Jesús ens a dit a l’Evangeli unes paraules que voldria que recollíssim amb respecte i afecte: «Que els vostres cors s’asserenin. Confiau en Déu. Confiau també en mi». Parla d’una estada que ens està preparant, proposant-nos una mirada de futur plena de confiança i esperança, que posa llum a tota situació de dolor i de dol. Necessitam veus que ens convidin a la serenitat i que parlin també de futur. No podem quedar encallats en la queixa, la decepció i la desesperança. Jesús mateix ens obra un camí a seguir quan en resposta als qui li diuen que no veuen clar el futur els respon: «Jo som el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no hi va per mi».

La resposta és la fe, és la plena confiança posada en Ell, que ha vençut la mort i ha ressuscitat, posant-nos així davant el nostre destí en Ell, a viure una vida per sempre en la plenitud de Déu, que és Amor. Ho fa possible la presència de l’Esperit que hem rebut en el baptisme i que és un do espiritual que actua dins cadascú de nosaltres. Esperit que és energia espiritual, força interior, que hem de deixar que actuï i configuri de nou tots els aspectes de la nostra vida. Per aquí va una nova i necessària reconstrucció que ha d’infondre uns nous valors que siguin la raó de tanta entrega, de tanta dedicació als altres, de vetlar per la salut de tota la població com a primer objectiu a aconseguir. En aquesta aventura ens hi hem de trobar tots per damunt de qualsevol diferència i sense posar-nos obstacles els uns als altres.

Germanes i germans estimats, mirem de reconstruir junts. Tenim dret a l’esperança i el deure de comunicar-la. Per això, som urgits a confiar més els uns amb els altres, som convidats a mirar més lluny del que veuen els nostres ulls i capta la nostra intel·ligència, sempre oberts a aquella visió transcendent que projecta la nostra vida més enllà de les nostres preocupacions, pors, malalties i mort, i que Jesús ens hi convida oferint-nos tot el que és perquè ho participem de la seva pròpia persona. Per això ens ha dit «Veniu a mi tots els qui estau cansats i afeixugats», que «Jo som el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no hi va per mi». Que, ara, la participació d’Ell mateix a l’Eucaristia i tot el bé que cadascú de nosaltres des de la seva responsabilitat ens disposam a fer als nostres germans, sigui la nostra generosa, confiada i solidària resposta, a la vegada que encomanam les nostres germanes i germans difunts a la seva misericòrdia. Amén.