No ha de resultar estrany que en el llenguatge normal i col·loquial parlem de la santedat. L’opció per la santedat és potser el millor compromís, ja que és l’antídot a una existència mediocre, aigualida, liquada. De fet –diu el papa Francesc– «la santedat és la caritat plenament viscuda i cada sant és un missatge que l’Esperit Sant pren de la riquesa de Jesucrist i la regala al poble» (GE 21). A cadascú de nosaltres Déu ens ha elegit perquè fóssim sants (cf. Ef 1,4). No es tracta de quelcom extraordinari, sinó de descobrir-ho en la realitat familiar i social que ens envolta. És en ella que trobam una quantitat infinita de persones senzilles que sobresurten per la seva santedat i han influït decididament per tal que es reconegués que hem estat fets a imatge i semblança de Déu.

Al papa Francesc li agrada veure la santedat de l’Església en el poble de Déu pacient: en els pares que crien amb tant d’amor els seus fills, en aquests homes i dones que  treballen per a portar el pa a casa, en els malalts, en les religioses ancianes que segueixen somrient. Serà bo que ens deixem estimular pel testimoni de tants persones –infants, joves i gent gran– que en la rutinarietat del dia a dia experimenten la felicitat del seguiment de Jesús i el donen a conèixer a través dels seus fets i paraules. Fins i tot en els moments difícils, quan sembla que tot està perdut, són ells els qui fan néixer brots d’alegria i esperança. Només es tracta de viure el moment present omplint-lo d’amor.

Això és el que conta el cardenal Francesc Xavier Nguyên van Thuân quan estava tancat a la presó. Deia que aprofitava totes les ocasions que se li presentaven cada dia per a realitzar accions ordinàries de manera extraordinària. Serà també un bon signe que ho comprovem cada dia, fins i tot cada hora: En què i com invertim el temps? Amb quina dedicació? Amb quina qualitat humana farcida de valors evangèlics?

En aquest sentit «arribar a ser sant és arribar a ser plenament tu mateix, a ser aquest que Déu volgué somiar i crear, no una fotocòpia. La teva vida ha de ser un estímul profètic que impulsi altres persones, que deixi una marca en aquest món, aquesta marca única que només tu podràs deixar-hi» (ChV 162). Això ens ha d’ajudar a descobrir en cada persona la seva originalitat, allò que la caracteritza en bé, allò que mostra amb autenticitat el rostre de Déu i que ens convida a ser sants com Ell ho és.