Que vol dir parlar al cor? Que hi ha realment en el cor humà perquè pugui rebre una paraula que consoli, que el faci conscient de la seva dignitat, que l’ompli d’esperança? Que hem de fer per a ser transmissors de consol, de comprensió, de perdó? A les benaventurances, Jesús proclama “feliços els qui ploren, perquè seran consolats” i veim que prou vegades no som sensibles ni als plors ni esteim decidits a posar-hi el consol.

El papa Francesc quan va a Lampedusa i es troba amb el drama dels refugiats que arriben a les seves costes i, sobretot, el dels qui no arriben perquè moren pel camí, fa una denúncia explícita i diu que “som una societat que ha oblidat l’experiència de plorar, de “patir amb”: la globalització de la indiferència ens ha pres l’experiència de plorar! Hem perdut la capacitat de plorar!”. Què ens passa?

Hem de detectar on hi ha gent que plora. Aquesta setmana he estat a la presó i he tocat de prop aquestes llàgrimes que et rompen el cor. També he escoltat, enmig del carrer i a la sortida de la Seu i d’alguna altra església, qui –amb llàgrimes als ulls– em demanava una pregària per un familiar seu a punt d’operar o per una mare que acabava de morir. També, i sobretot els capellans d’hospitals i presons, i els voluntaris i voluntàries que treballen amb ells, ho viuen amb més intensitat. És l’Església que toca les llagues de Crist i que comparteix el plor i fa tot el possible per consolar.

El cor humà, per un do rebut de Déu, entén de tendresa i d’acollida, de misericòrdia i de fidelitat, d’amor i de perdó. És per això que ens ha de ser fàcil –si hi som sensibles– sentir la crida a fer del nostre testimoni –amb paraules i fets– una font de consol. Unes paraules amables, una telefonada, un gest de proximitat, un esforç d’empatia, una mirada neta, tot fet amb la humilitat que Jesús ens demana, poden fer que l’esperança es vegi reforçada per aquesta proximitat amable del Déu que estima, que ve en Jesús i s’apropa, que vol estar al nostre costat i acompanyar a tothom a qui vol arribar a través nostre.