Propers a celebrar el dia primer de maig, festa de sant Josep obrer i del Treball, ens situa davant la necessitat de portar a la pregària la dramàtica situació de l’atur, que condemna milions de persones a una crisi econòmica, humana i familiar sense precedents. No podem quedar sense reaccionar davant les xifres que cada dia apareixen de forma creixent i alarmant. Però, què hem de fer? Com podem demanar condicions de treball digne si ni tan sols hi ha la possibilitat de trobar feina? Com podem ajudar a aconseguir quelcom als qui, no havent-hi la pandèmia, podrien sentir-se laboralment actius? En aquests moments fa patir que les perspectives siguin ben poques i no hi hagi altra solució que comptar amb les ajudes puntuals. 

Fa mal donar consells quan la precarietat laboral assota tantes famílies i les solucions estan a un nivell que ens depassa. El papa Francesc diu que «no existeix pitjor pobresa que aquella que priva del treball i de la dignitat del treball. En una societat realment desenvolupada el treball és una dimensió irrenunciable de la vida social, ja que no sols és una manera de guanyar-se el pa, sinó també una via per al creixement personal, per establir relacions sanes, per expressar-se a si mateix, per a compartir dons, per a sentir-se corresponsable en el perfeccionament del món, i en definitiva per a viure com a poble» (Fratelli tutti 162). 

Per això dirà que el gran tema és la feina i que «la política no pot renunciar a l’objectiu d’aconseguir que l’organització d’una societat asseguri a cada persona alguna manera d’aportar les seves capacitats i el seu esforç», ja que «la cosa veritablement popular -perquè promou el bé del poble- és assegurar a tothom la possibilitat de fer brotar les llavors que Déu ha posat en cadascú, les seves capacitats, la seva iniciativa, les seves forces» (ibíd.). Crear llocs de feina és avui el repte més gran, però no podem dir que sigui impossible si des de l’educació i la mateixa organització social es van obrint camins de participació, encara que es faci des d’una perspectiva més austera. Des de Càritas hem vist que per aquí es pot caminar perquè els llocs de feina aconseguits han ajudat a mantenir l’esperança. 

Sempre haurem de reivindicar per a tothom un treball decent, signe del reconeixement de la dignitat humana de cada persona, però a la vegada haurem de promoure aquelles relacions que capacitin per a un nou orde social i polític, basat en l’amistat social i la caritat política, conjunt del qual se’n desprèn una nova mentalitat que afavoreixi una economia de comunió i orienti tota l’acció al bé comú, fugint de populismes i falses promeses. Hi cau molt bé que en aquesta arriscada aventura ens deixem acompanyar per l’obrer sant Josep perquè intercedeixi en vistes a superar l’atur i trobar feina per a tothom.