No ho hauríem pensat mai, un inici de Setmana Santa sense rams ni palmes, sense la simbòlica entrada de Jesús a Jerusalem. Acostumats al ritme litúrgic que cada any ens introdueix a la vivència de la setmana gran per als cristians, aquesta vegada, quan ja no hi ha el ropatge exterior dels elements festius, ens hem de plantejar com viure-ho sense perdre el sabor d’allò que és essencial, quan prou vegades sol restar més discret que allò que és accessori. Malauradament, la Setmana Santa, en l’argot popular, i per a certs ambients un tant descristianitzats, ha quedat reduïda a pura ornamentació exterior i amb poca vivència interior, la qual cosa dificulta entendre el Misteri que se celebra.

Començam una Setmana Santa diferent, amb un diumenge sense processó de rams i palmes, només la celebració de l’Eucaristia entorn de la Creu de Jesús; amb un Dimecres Sant, on a la Missa Crismal no hi seran físicament presents ni els capellans, ni els diaques, ni el conjunt del Poble de Déu; amb un Dijous Sant sense lavatori dels peus ni processó a la Casa santa, només amb l’Eucaristia; amb un Divendres Sant, on celebrarem la Passió del Senyor en una austera acció litúrgica, sense afegits ni escenificacions, contemplant en la Creu de Jesús tots els qui han mort i pregant per ells; un Dissabte Sant amarat de silenci, com el de molts de dies, però que ens conduirà a la celebració vespertina de la Vetla Pasqual on, enmig de tanta dificultat viscuda per mor del coronavirus, celebrarem el triomf de Jesús sobre el mal, el pecat i la mort, en l’Eucaristia de la Resurrecció, després que la lectura de la Paraula de Déu ens hi porti. I el matí del Diumenge de Pasqua, amb la celebració de l’Eucaristia, que haurà de seguir il·luminant els nostres passos i confortar-nos com fins ara amb la fortalesa de la fe, el consol de l’esperança i l’ardor de la caritat.

Certament una Setmana Santa diferent i sense la vistositat de les processons, però on hi ha tot el que necessitam per a viure-la en cristià, il·luminats per la Paraula de Déu, llegida, meditada i pregada, i reconfortats pels sagraments de l’Església, encara que siguin rebuts espiritualment i amb sincera intenció. Arribarà el moment de tornar a la normalitat i de prendre nova consciència d’allò que tenim i potser no ho havíem valorat prou. L’exercici quaresmal que estam fent, i que d’alguna manera continua, mirem de viure’l cada dia amb la llum pasqual i la força de la resurrecció del Senyor, que s’han fet presents enmig del nostre poble i en el nostre cor per a donar-nos vida i donar-nos-la amb abundància, com diu Jesús.

Acostumats a una forma de processionar, aquesta Setmana Santa viurem un altre tipus de processons dins els hospitals, les clíniques, les residències d’ancians i dins cada una de les nostres cases, allà on els malalts i tota persona són acollits amb amor, portats amb més afecte i acció caritativa que quan peregrinam pels carrers de les nostres ciutats i pobles. Ser confrare i confraressa –que vol dir germà i germana– ho haurem de ser tots i totes, ja que és el que els cristians estam cridats a ser. Per això, i davant tot el que estam vivint degut a la pandèmia, pensem sincerament davant Jesús clavat a la Creu i Ressuscitat, quin canvi de rumb interior i exterior Déu em demana per a ser fidel a la vocació cristiana?