Les paraules i les aparences sovint enganyen, el cor no. La nostra vida es fa de decisions i també d’indiferències, que és una altra forma no plausible de decidir. Potser pecam de lleugers o de superficials quan fem ostentació de compromisos que després no tenen cap efecte. És bo reconèixer amb humilitat les nostres irresponsabilitats per a poder reconstruir en la nostra vida allò que Déu realment vol de nosaltres, l’acompliment de la seva voluntat, com demanam en la pregària del Parenostre. En un temps de sofriment global de la humanitat, és del tot necessari esbrinar què vol i espera ara Déu de nosaltres.  

De voler-ho fer, com hi podem arribar? Necessitam centrar-nos en l’escolta freqüent de la Paraula de Déu i extreure d’ella raons de viure, d’esperar, de creure i d’estimar. També hi arribam mitjançant la pregària humil i confiada; hi arribam mitjançant la trobada personal amb Crist en els sagraments, especialment en l’Eucaristia i en el sagrament del Perdó; hi arribam en la presència viva entre les altres persones; també en l’aprofundiment del pensament social de l’Església que s’adreça a tots i ens compromet en la transformació de la realitat diària; hi arribam en el goig de compartir amb altres creients, ­i també no creients­, inquietuds i compromisos per a posar solució a situacions de precarietat i de conflicte. Mitjans no ens en falten. Els tenim a l’abast.

Convé, però, que per fer-ho fixem la nostra mirada en Jesús, el Fill de Déu, per trobar en ell i només en ell la resposta, fins a tenir els seus mateixos sentiments que són d’humilitat i que poden remoure la nostra conducta. Si ens fixam en Jesús, el Crist, és per arribar a tenir els seus mateixos sentiments, una mirada que ens obre a noves dimensions que tenen que veure més amb la decisió ferma del seu seguiment que amb promeses de qui només vol servir els seus interessos. Contemplar Crist desfà tots els arguments de superioritat i de supèrbia, aniquila totes les nostres maldats, trenca tots els prejudicis, invalida les calúmnies, venç tota injustícia i atropellament dels drets més elementals. Contemplar Crist, des dels seus propis sentiments, és apropar-nos al més profund del seu cor, allí on només l’amor fins a l’extrem és l’explicació de tot.

Tenim dret a experimentar que anam avançant en allò que és essencial per a viure com a creients i poder escoltar –com deia Pau als primers cristians– «donau-me plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació».