Catedral de Mallorca, 7 d’abril de 2023

Isaïes 52,13-53. Fet al dolor i acostumat la malaltia, el tenien per no res. La seva pena ens torna la pau i les seves ferides ens han curat.

Salm 30. Pare, confio el meu alè a les vostres mans.

Hebreus 4,14-16; 5,7-9. Germans i germanes, mantinguem ferma la fe que professam en Jesús.

Joan 18,1–19,42. La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món.

Testimoni de la veritat

Divendres Sant. Dia en què el silenci es fa revelació. Déu calla perquè l’home manté la pretensió orgullosa de fer-lo callar, però el seu silenci, el de la creu, és la proclamació més eloqüent de la Veritat. Però, ¿què és aquest silenci? Aquest silenci és la revelació de l’amor, del seu amor que, com el gra de blat que es desfà en el cor de la terra, comença a donar molt de fruit, a manifestar-se com amor en la seva forma més radical. «És allí, en la creu, on es pot contemplar aquesta veritat. I a partir d’allí s’ha de definir ara què és l’amor. I, des d’aquesta mirada, el cristià troba l’orientació de la seva vida i del seu estimar» (Benet XVI, Deus caritas est 12).

Jesús duu a terme la missió del servent anunciada per Isaïes. Des de la innocència, pren damunt seu el pecat, la mort, la injustícia, el sofriment, la tortura, l’exclusió social, la presó, la malaltia, la persecució, la marginació, la violència i tot el mal imaginable. Ho acabam d’escoltar del profeta Isaïes: «El meu servent ha fet justs els altres, després de prendre damunt seu les culpes d’ells» (1ª lectura). Aquest és l’incomprensible pla de Déu per a salvar-nos i aquesta és la veritat de la redempció que Jesús ha aconseguit per a tots: «En ell, hem estat rescatats amb el preu de la seva sang, les nostres culpes han estat perdonades, la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres» (Efesis 1,7-8).

La contemplació creient de Jesús en la creu pot fer-nos veure l’autèntica cara de la veritat que sovint oblidam i que, fins i tot, molts miram d’esquivar. La creu de Jesús és sempre actual i constitueix un reclam perquè hi acudim com a font de vida, és la resposta silenciosa a la violència, a la venjança, a tots els totalitarismes que es volen imposar per la força. La veritat de la creu és la veritat de l’amor i l’extrema manifestació del perdó. La història demostra que les més grans revolucions socials realitzades des de l’opressió, els actes terroristes i la por acaben en derrota, de la mateixa manera que cauen les imatges de bronze amb peus de fang. Contemplant la creu, podem escollir estimar; només aquesta elecció assegura un futur de pau i de reconciliació. Tot i la nostra vulnerabilitat, podem viure confiats en què la força de la raó imperada per l’amor sempre serà més forta que totes les raons de la força. Jesús ens obre un camí de confiança pel qual podem avançar i diu: «Us he dit tot això perquè trobeu en mi la vostra pau. Enmig del món sereu perseguits, però tingueu confiança, que jo he triomfat del món» (Jn 16,33).

La història de la Passió segons sant Joan ens invita novament a acompanyar Crist en les seves darreres hores. Junt amb la confessió de fe tantes vegades expressada, roman sempre la invitació a seguir-lo. Jesús de Natzaret viu en la seva persona el doble efecte de la mort: per una banda, l’accepta com el destí de tot ésser humà; i també la carrega damunt seu com a injustícia infligida a l’innocent. Com que és Déu i és home, aquest

drama adquireix una nova significació i té unes conseqüències definitivament salvífiques per a la humanitat. Així ho entenem els cristians des de la fe, i així ho anunciam. Tant, que la seva mort implica la nostra mort, i li dona una nova orientació: la mort ja no és la darrera paraula sobre l’ésser humà, perquè Déu ha intervingut en l’home Jesús. Així, ha fet que sigui el pas necessari per arribar a la vida definitiva en Déu, que és tot Amor. Misteri incomprensible per a una mentalitat que no accepta la intervenció de Déu en la història humana. Incomprensible misteri per a qui es resisteix a morir. La Vida apareix en el nucli més dramàtic d’aquesta mort com el fruit que neix del gra de blat sembrat a la terra. Així ho descriu Jesús mateix: «Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat. Us ho dic amb tota veritat: si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit» (Jn 12,23-24). Paraules que ens mouen a la confiança i omplen d’esperança i d’alegria l’existència.

La Creu de Jesús no és només l’obra dels seus contemporanis. És obra dels homes i les dones de tots els temps i més actual que mai. És la creu carregada injustament sobre les persones a les quals se les obliga a dur-la fins el darrer alè. Davant d’aquesta realitat tenim el perill o la temptació de caure en la indiferència, com era la de molts que passaven davant la creu i no reaccionaven o reaccionaven amb insults. És la creu que es carrega sobre noves víctimes innocents en el camí de cada dia. La cultura del benestar -ens diu el papa Francesc- ens porta a pensar només en nosaltres mateixos, ens fa insensibles als clams dels altres, i són el miratge de la futilitat, d’allò que és provisional, que porta a la indiferència cap a ells, és més, porta a la globalització de la indiferència. Ens hem acostumat al patiment de l’altre i no reaccionam, fàcilment passam de llarg i tornam insensibles. Més encara, la globalització de la indiferència ens ha manllevat la capacitat de plorar!

Per tant, hem de recuperar: 1) el sentit d’adoració davant la Creu de Jesús, que és l’acceptació creient de la seva persona i el convenciment que, com a través de la seva entrega per amor, ens ha alliberat de tot mal, del pecat i de la mort. A la vegada, 2) hem de recuperar també el reconeixement de la dignitat de l’altre, de tota persona humana, especialment de les més vulnerables, la dels clavats a totes les creus possibles. Que nostra mirada cap a Ell i cap a ells no sigui mai de indiferència, com tampoc no ho ha de ser cap els altres, germanes i germans nostres. Estiguem-ne convençuts. La Creu de Jesús ens ha d’abraçar a tots.

__________________________