Ap 14, 13. Feliços els qui moren en el Senyor.

Salm 26. Fruiré en aquesta vida de la bondat que em té el Senyor. Ell m’il·lumina i em salva.

1Co 15, 20-24a.25-28. Tots viurem gràcies a Crist.

Lc 23, 44-46.50.52-53; 24, 1-6a. Pare, confii el meu alè a les vostres mans. 

Allò que més podem anhelar és viure per sempre! Però, com expressar-ho? Com entendre-ho? Com donar a conèixer i explicar aquest desig tan humà i profund del nostre cor? Com viure-ho? «Tenim un tresor de vida i d’amor que és el que no pot enganyar, el missatge que no pot manipular ni desil·lusionar. És una resposta que cau en el més pregon del nostre ésser humà i que pot sostenir-lo i elevar-lo. És la veritat que no passa de moda perquè és capaç de penetrar allí on no pot arribar res més. La nostra tristesa infinita sols es cura amb un infinit amor» (EG 265). 

La Paraula que Déu ens dirigeix i que és referent per a la vida de creients, «respon sempre a les necessitats més profundes de les persones, perquè tots hem estat creats per allò que l’Evangeli ens proposa: l’amistat amb Jesús i l’amor fratern. Quan s’aconsegueix expressar adequadament i amb bellesa el contingut essencial de l’Evangeli, segurament aquest missatge parlarà a les recerques mes fondes dels cors» (íbid).

I és avui, quan feim memòria del nostre estimat germà monjo i savi, P. Josep Massot, amant de la nostra terra i cultura, que aquesta Paraula pren cos en el nostre caminar, amb els seus afanys i problemes, amb les seves lluites i reivindicacions, amb aquelles inquietuds que ens mouen per aconseguir una vida més digna de tots, un treball en bé de la promoció integral de la persona en tot el seu teixit històric, social, cultural i religiós que ens configura. 

A la vegada que el llibre de l’Apocalipsi -aquest escrit original i propi de la primera generació de cristians- avui ens diu amb claredat «Feliços els qui moren en el Senyor», ens dona notícia al mateix temps de quina és la projecció infinita de la nostra vida, la que esperam viure per sempre i que no té comparació amb la que ara estam vivint. Però, la novetat és que podem viure-la ja ara quan, «units a Jesús, cercam allò que ell cerca, estimam allò que ell estima» (EG 267). «El vertader missioner mai no deixa de ser deixeble, sap que Jesús camina amb ell, parla amb ell, respira amb ell, treballa amb ell…» (EG 266). Percep en la seva tasca quotidiana -en el seu «ora et labora” (lema tan propi del carisma benedictí), en el seu acompanyament, en la seva inspiració, la força d’una presència que és misteri de fe i que només s’explica per la seva adhesió creient al Crist i el seu entusiasme per a donar-lo a conèixer. Crec que aquest ha estat el secret de la vida del P. Massot, quan s’ha entregat del tot a la pregària contemplativa i a un treball secular de recerca. Així i des de molts àmbits, l’hem conegut, valorat i estimat. 

Fa uns mesos em va escriure unes lletres on amb el tractament de benvolgut amic, em deia que em donava «moltíssimes gràcies per la teva generositat i amistat. I afegia, rep el meu afecte de tants anys, amb els millors desigs per a la diòcesi de Mallorca i amb l’esperança que, malgrat les meves limitacions actuals, podré continuar col·laborant-hi mentre nostre Senyor vulgui». En el seu traspàs, el Senyor ha volgut amb ell el nostre germà Josep, amb la promesa que viurà gràcies a ell -com hem escoltat de sant Pau als cristians de Corint- «cadascú en el moment que li correspon: Crist el primer, després, els qui són de Crist… El darrer enemic destituït serà la mort. Així, Déu serà tot en tots»

Aquest nostre Senyor, aquest Jesús de la seva vida, aquest Crist que ara l’ha cridat a viure sempre amb Ell, és el qui el va escollir per a la vida monàstica a Montserrat i, des d’aquell lloc privilegiat i emblemàtic, junt amb tot el que havia après aquí, de la seva família i dels àmbits educatius, el va llençar a un treball sense fronteres obert a encarnar en el poble la seva presència plena de saviesa humil, de treball incansable, d’equilibri en els diagnòstics, de recerca sincera i objectiva en els seus resultats, de discerniment contrastat i seriós, d’oferiment d’oportunitat en donar a conèixer una gran diversitat de pensament que feia enriquidora la seva proposta de publicacions, tot fruit d’un intens amor a la terra, al Principat i a les nostres Illes, signe d’aquella generositat que hi ha en el cor que mostra «el gust de ser poble», que és «el gust espiritual d’estar a prop de la vida de la gent fins el punt de descobrir que això és font d’un goig superior» (EG 268).

És el servei que és capaç de fer l’Església a través dels seus membres. I ell, el P. Josep Massot n’ha un de fidel per la seva vocació monàstica i la missió que li ha estat encomanada des de la comunitat benedictina. El salm 62, que hem resat, reflecteix amb precisió l’estat d’ànim del qui com a creient sap amb qui té posada la seva confiança, sap que «el Senyor és el mur que protegeix la seva vida i desitja poder-hi viure tots els dies per fruir-hi de l’estima del Senyor i vetlar pel seu temple». La pregària, com espai de diàleg amb Déu en diferents moments de cada dia, l’ha portat a mantenir viva la seva esperança fins a poder dir «arribar davant vós és lo que vull, Senyor, no us amagueu». Com a què de vegades en la litúrgia ha pogut manifestar aquest desig fins a dir: «N’estic cert, fruiré en aquesta vida de la bondat que em té el Senyor. Espera en el Senyor. Sigues valent! Que el teu cor no defallesqui. Espera en el Senyor». 

Aquest ha estat el quadre en el qual el P. Josep Massot ha emmarcat la seva vida de monjo i de treballador infatigable. La narració del llibre de l’Apocalipsi escrita per l’evangelista Joan és avui com una promesa que trobarà la seva realització: «Una veu deia des del cel: «Escriu: feliços els qui des d’ara moren en el Senyor. Sí, diu l’Esperit: reposen del seu treball, perquè les seves obres les acompanyen». El nostre amic i germà en la fe ha acumulat una quantitat d’obres que l’acompanyen i, amb elles, una innombrable multitud de persones que l’han tractat i s’han beneficiat de la seva saviesa i bondat. Per això, avui, d’una forma especial en donam gràcies al Senyor, amb el qui s’ha identificat en la seva mort confia al Pare el seu darrer alè i s’ha unit a la vida per sempre amb el goig de la seva resurrecció, que tantes vegades va escampar arreu des del seu gust per les coses de Déu com a bon monjo i des del seu gust per al poble, endinsant-se en les seves arrels amb fidelitat i aprofundint en la seva inconfusible identitat. Aquesta notícia proclamada avui en l’Evangeli ens en dona fe i per això és creïble el seu testimoni. 

La unitat de vida entre l’ora et labora (prega i treballa) de sant Benet sempre el va unir a les inquietuds del poble, en el qual també Déu s’hi revela i l’Esperit del Ressuscitat sempre hi és present i actua, encara que d’ell en molts cassos no se’n tengui una consciència explícita. El qui prega arriba a descobrir-ho. Preguem perquè el Senuor ens faci a tots nosaltres aquest do. Que així sia!