Havent escoltat el relat de la Passió, permeteu-me que, avui, em fixi especialment en dos deixebles del grup íntim de Jesús i quina possible relació té amb nosaltres: Judes, que el traeix i Pere que diu que no el coneix. El relat de la Passió segons sant Marc que acabam d’escoltar, entre la molta informació que ens dona sobre el drama dels darrers moments de Jesús, hi ha un aspecte que sempre m’ha sorprès molt i avui en vull fer ressò en la nostra meditació d’aquest primer dia de la Setmana Santa. Com acab de dir, es tracta de dos deixebles de Jesús, dos del seu grup més íntim: Judes, el qui el traeix i Pere, el qui menteix i el nega. Tots dos, però, amb situacions i psicologia pròpies, però amb un destí totalment diferent.

Tal vegada direu: com ens afecta a nosaltres avui contemplar el comportament de dos dels deixebles escollits per Jesús? Són dues persones que l’han acompanyat al llarg de tres anys, que han conviscut amb ell, que l’han escoltat, que han contemplat la seva relació amb la gent, els seus gestos de proximitat i d’empatia amb els pecadors, els malalts i tots els marginats socials i corruptes econòmics, religiosos i polítics? Què té que veure amb nosaltres el seu comportament? Són tal vegada una mostra del que pot tornar succeir? Noves traïcions al llarg de la història? Noves negacions també avui? Judes i Pere són testimonis d’un Jesús a qui estimen i segueixen, però amb un tarannà diferent -fins i tot oposat- tot i essent d’una mateixa tendència política, amb uns actes de reacció violenta contra l’opressió dels romans que dominen el país i amb una forta i declarada oposició a ells. Jesús els escull sabent que son així i sap de les seves tendències i covardies.

La Passió segons sant Marc ens acaba de dir, quasi bé al començament dels relat,  que «Judes, un dels dotze, se n’anà a trobar els grans sacerdots per entregar-los Jesús i, acceptant una paga, cercava com podria fer-ho en un bon moment». El moment el troba a l’hort de Getsemaní, allà on Jesús s’ha retirat a pregar i viure amb dolor una llarga nit d’agonia. La trobada de Judes amb Jesús és molt dura, ja que és la traïció a un amic que l’estima, que l’ha ajudat sempre i li vol bé. A Jesús li passa allò que diu el salm de que «el millor amic, company i confident m’ha traït». Estam davant d’una de les situacions més doloroses quan te n’entems que una persona molt propera t’ha traït, que ha escampat calúmnies, que ha creat divisió, que ha provocat menyspreus i indiferència, fins i tot, un cercle de desconfiança. Judes representa un personatge que es repeteix en la història i segueix repetint-se avui quan el bé que es pot fer a una persona degenera en el pitjor dels mals. Judes, fins i tot, besa a Jesús amb el més descarat i hipòcrita gest que el desqualifica per complert. Jesús mateix ho sap i, quan preveu la detenció, ho anuncia: «El qui em traeix ja és aquí».

A aquest moment de la traïció de Judes hi segueix la detenció, l’empresonament i els interrogatoris a Jesús que han de declarar la sentència de condemnar-lo a mort per blasfem -perquè va contra Déu- i per agitador polític -perquè es declara rei i atempta contra l’autoritat establerta-, encara que declari que el seu regne no és d’aquest món.

A l’entretant, a Pere, que hi era mig amagat al pati, se li acosta una de les criades del gran sacerdot i el delata, se’l mira bé i li du: «Tu també hi anaves amb Jesús, el Natzarè». Pere ho nega i diu que «no sap res d’això que li parla». Es repeteix per tres vegades l’escena i Pere ho nega cada vegada, fins i tot hem escoltat que «esposà a proferir malediccions i juraments assegurant que no coneix de res a Jesús, que no coneix aquest home de qui li parlen».

Què els hi ha passat a Judes i a Pere, a un i a l’altre, quan actuen així en relació a Jesús? Què s’ha originat dins el seu cor que l’ha transformat d’una manera tan desastrosa i s’ha entenebrit la seva consciència de seguidor de Jesús, el seu Mestre? Què fort quan el mateix evangelista Marc, referint-se a Judes, posa en boca de Jesús una expressió tan contundent com «a aquest home més li valdria no haver nascut».

M’he demanat al començament: com ens afecta a nosaltres tot això, justament als qui avui som seguidors de Jesús, els qui ens disposam viure a fons aquests dies sants i la resta de l’any amb fidelitat a la crida que ens ha fet de del baptisme?

Quan contemplam el nostre món i observam com es va deteriorant la relació entre les persones, ens mou a considerar que, com en temps de Jesús, està passant el mateix en molts indrets de la nostra societat, on la lluita pel poder, per qualsevol poder sigui del signe que sigui, crea traïcions i negacions, frustracions encobertes i mentides imperades per la por, en el fons situacions de profunda feblesa, de falsa identitat i buides d’aquell esperit, a través del qual només la confiança, l’amor incondicional, la voluntat humil de servei i la donació de la pròpia vida en bé dels altres, en poden constituir el seu autèntic valor i sentit.

En el moment de la Passió, a pesar de la traïció dels seus deixebles, Judes i Pere, contemplam amb respectuós silenci l’enteresa de Jesús i la seva decisió de caminar cap a la mort -perquè sap que està complint la voluntat del Pare-, una mort que junt amb la resurrecció perpetuarà mitjançant la seva presència a l’Eucaristia, com també hem escoltat. Una mort que pateix el rebuig dolorós de les autoritats religioses i polítiques, el final suïcida d’un Judes decebut i desesperat, les amargues llàgrimes de Pere, empegueït del que ha fet, la incoherència i falsedat d’un poble que l’aclama Jesús el dia de Rams i el divendres sant demana que el matin, cosa que prou vegades es repeteix fins i tot entre nosaltres quan prescindim d’Ell i el traïm o negam explícitament per covardia que som cristians, seguidors seus amb la paraula i amb el testimoni dels fets.

Per tot això, avui és un dia de conversió i de retorn a Jesús, a la seva amistat, al seu seguiment incondicional, a la seva veritat, la de l’amor misericordiós, la del perdó, la de la sinceritat, la de la humilitat, la de fer de l’autoritat un servei en bé de tot el poble, la de fer de la nostra fe i pertinença a l’Església una comunitat de germans que rebutja tot aprofitament egoista com el de Judes cercant èxit personal i també s’allunya de la covardia de Pere en el fet de dir que no coneix Jesús ni l’ha vist mai.

Avui ens toca a tots aprendre la lliçó, sobretot a nosaltres els cristians. Jesús -com ho sap de Judes– coneix les nostres decepcions, les nostres ambicions, els nostres intents de traïció quan ens aferram més a la mundanitat espiritual que s’amaga darrera aparences de religiositat i cercam més la glòria humana i el benestar personal que no la glòria de Déu. I Jesús -com ho sap de Pere– també coneix les nostres covardies, incoherències i mentides quan en l’exercici de les nostres responsabilitats no som fidels al camí escollit ni a la paraula donada.  Aprenent la lliçó, ens proposam retornar com ho fa el fill pròdig i acceptar, amb amor i petició de perdó, l’abraçada del Pare que ens espera, com ara ho fa Jesús a la taula fraternal de l’Eucaristia. Som cridats, una vegada més a estimar Jesús, a seguir-lo, a escoltar-lo i fer de la seva persona i el seu Evangeli una proposta valenta per a la nostra societat d’avui, que tant ho necessita.