Is 26,1-4. Vós guardau el nostre poble en pau, perquè confia en vós. Confiau sempre en el Senyor.

Salm 126, 1-2. Si el Senyor no guarda la ciutat, és inútil que vigilin  els guardes.

He 13, 1-2.5-6.14-16. No deixeu mai d’estimar-vos fraternalment ni d’acollir els forasters.

Lc 6,17-23a. Feliços vosaltres quan per causa meva la gent vos odiarà, vos esquivarà, vos ofendrà i denigrarà el vostre nom. Alegrau-vos i feis festa!

Jesús ens promet una felicitat a vegades difícil d’encaixar dins els esquemes als quals estam acostumats. Ens acaba de dir «feliços els pobres, feliços els qui ara passau fam, feliços els qui ara plorau, i feliços vosaltres quan per causa meva la gent vos odiarà, vos esquivarà, vos ofendrà i denigrarà el vostre nom» (Lc 6, 20-23). Què hi ha dins el pensament de Jesús, quina realitat contempla, quines persones té al seu davant i se senten aludides, quina promesa de felicitat és aquesta quan veim que la felicitat que tothom cerca és totalment contrària a la que ell proposa? Lo fort és que encara hi afegeix: Alegrau-vos i feis festa! (Lc 6,23).

Fixem-nos en Jesús, en el moment en què és perseguit, no es calla cap recomanació, ho fa perquè els deixebles estiguin preparats pel moment en què els passi lo mateix a ells. Per això, els diu: «Vosaltres mateixos estigueu alerta. Per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i compareixereu davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d’ells: cal que, abans de la fi, la bona nova de l’evangeli sigui anunciada a tots els pobles. I quan us posin a les seves mans no us preocupeu del que haureu de dir: en aquell moment digau allò que us sigui inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó l’Esperit Sant. Un germà portarà a la mort el seu germà, i un pare el seu fill; els fills es rebel·laran contra els pares i els mataran. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà» (Mc 13, 9-13).

Sant Pau, quan escriu al seu deixeble Timoteu, després de fer-li saber les persecucions que ha patit, diu que de totes elles el Senyor el va alliberar, però afirma categòricament que «tots els qui vulguin viure piadosament en Jesucrist seran perseguits» (2Tm 3,12). El primers cristians saben bé quin és el preu de la seva fe i, entre ells, sant Sebastià és un d’ells molt significat, el seu martiri adquireix molta ressonància entre la població pel càrrec que ostentava a la cort de l’emperador romà, davant del qual havia fet professió de fe en Jesús i s’havia definit com a cristià. Això li va costar ser condemnat a la pena de mort. Els màrtirs han entès molt bé les paraules de Jesús quan els anima a donar testimoni, unes vegades des del silenci, com ho fa el mateix Jesús davant d’Herodes i, altres vegades, amb la claredat de les paraules que denuncien la defensa de la vida, la injustícia, la violència, els atemptats contra la dignitat humana i la llibertat religiosa.

Després de més de vint segles, des dels inicis del cristianisme, la història es repeteix i tenim el mateix espectable de la persecució, avui amb formes noves, més sofisticades, més enganyoses, però amb idèntica intenció de treure fora el qui no pensa com jo, menysprear-lo o eliminar-lo. En el darrer informe que ens ha arribat del 2024 apareix la xifra esfereïdora de més de 380 milions de cristians perseguits i discriminats arreu del món per causa de la seva fe. Durant l’any 2024, 4.476 cristians assassinats. 7.679 esglésies atacades. 4.744 cristians detinguts. Fins i tot aquí entre nosaltres n’hem acollit alguns que han hagut de fugir del seu país mentre els perseguien a mort o els eren confiscats els seus béns i propietats. Avui hi ha règims polítics on la seva intolerància ha arribat al màxim de intensitat fins el punt que molts cristians han de suportar la pressió de la persecució, i introduir els valors de l’Evangeli els està costant la vida. Però, també passa el mateix quan els drets humans no són respectats o d’ells se’n fa una interpretació segons els propis interessos, o per figurar que un els compleix. Això fa que es perseguesqui de moltes maneres, s’atropelli la dignitat de les persones i quedi tergiversada fins i tot la figura d’un sant -com ens ha dolgut veure-ho en el cas del nostre Sant Sebastià i altres- i oblidant el seu vertader rostre i fent burla de les seves persones, ja molt enfora d’allò que la nostra ciutat al llarg de tants anys ha viscut i proclamat amb veneració i respecte, perquè aquest és també un dels drets humans fonamentals que ha de ser reconegut en qualsevol religió. Voldria que aquest respecte fos per tots.

La lectura d’Isaïes que hem proclamat i escoltat ens demana avui una vegada més que ens identifiquem com a poble, com a ciutat. És la mateixa Paraula de Déu que ens il·lumina perquè descobriguem la importància de ser un poble ple de seny que sap i vol construir la seva vida sobre el fonament sòlid de l’acollida, la solidaritat, la vertadera llibertat i el respecte. En ho ha dit també la carta als cristians hebreus: «no deixeu d’estimar-vos fraternalment, ni deixeu d’acollir els forasters, practicant l’hospitalitat. No us oblideu de fer el bé i de compartir amb els altres allò que teniu (He 13,1-2.16). El diàleg, encara que pensem diferent, ens ha de dur a un acord que també sigui beneficiós per a tots.

Ja ho he dit en altres ocasions, quan sempre he vist ben referides a la nostra Ciutat de Palma les paraules profètiques d’Isaïes, el qual, convidant-nos a actuar, ens diu: «Obriu les portes, entrarà un poble just, que guarda la fidelitat i manté ferm el seu cor» (Is 26,2-3). Paraules que són un indicador que ens fa veure que som un poble just, que ens convida a obrir les portes, i fer-ho amb la virtut de la fidelitat, sempre amb la solidesa de qui manté ferm el seu cor. Un poble com aquest i amb aquestes característiques, ha de donar goig viure-hi. Descriure així la nostra ciutat ens posa davant del repte d’arribar a fer que sigui així, una ciutat feta de persones obertes, justes, fidels, respectuoses i sòlides en l’amor.

La presència de l’Església en tots els indrets de la nostra ciutat, i tots i cadascun dels cristians en ella, vol ajudar a que la nostra ciutat sigui un exemple de convivència i un espai de creixement humà per a tothom, sense discriminació de cap tipus, i de sana tolerància, un espai de llibertat que té en compte els seus límits perquè respecta la llibertat dels altres i treballa per la dignitat de totes les persones. És l’oferta que volem fer celebrant enguany amb tota l’Església el Jubileu de l’Esperança per al 2025, que és un any de reconciliació i de perdó, al mateix temps que posam al servei de la societat totes les possibilitats de millora que els cristians puguem aportar en qualsevol dimensió. En la mateixa línia va el nou Pla de Pastoral des del 2025 que vam inaugurar dissabte passat en l’Assemblea diocesana i que va reunir representants laics i laiques de tota la diòcesi i un gran nombre de preveres, diaques, religiosos i religioses. Hem privilegiat el món de la família i l’educació, dels joves, dels pobres i dels més vulnerables, dels malalts i de la gent gran, especialment la qui està més tota sola. Volem tenir clar que l’Església no existeix per a ella mateixa, sinó per a la societat, per al poble a qui serveix aportant-hi la persona de Jesús i els valors de Evangeli. Aquesta és la nostra missió, a la que no podem renunciar.

Per a fer realitat tot això i que se’n beneficiï tot el poble, tota la ciutat, ens ajuda el papa Francesc quan ens diu que «alguns miren de fugir de la realitat refugiant-se en mons privats, i altres l’afronten amb violència destructiva; però, entre la indiferència egoista i la protesta violenta, sempre hi ha una opció possible: el diàleg.

El diàleg entre les generacions, el diàleg en el poble, perquè tots som poble, la capacitat de donar i rebre, restant oberts a la veritat. Un país creix (un poble, una ciutat…) quan les seves diverses riqueses culturals dialoguen de manera constructiva: la cultura popular, la universitària, la juvenil, l’artística, la tecnològica, la cultura econòmica, la cultura de la família i dels mitjans de comunicació… En una societat pluralista, el diàleg és el camí més adequat per arribar a reconèixer allò que ha de ser sempre afirmat i respectat, i que està més enllà del consens circumstancial… Acceptar que hi ha alguna valors permanents, encara que no sempre sigui fàcil reconèixer-los, atorga solidesa i estabilitat a una ètica social» (FT cap. VIè sobre el diàleg i l’amistat social).

El resultat per arribar a ser aquesta ciutat que obre les portes perquè hi entri un poble just, com ens diu Isaïes des de la utopia d’una ciutat nova i renovada, el podem veure -com també diu el papa Francesc- quan experimentam el gust de reconèixer l’altre i quan recuperam l’amabilitat en el tracte. Hem de creure que encara és possible aconseguir-ho, hi ha persones que ho intenten.

És tracte d’un estat d’ànim que no és aspre, rude i dur, sinó afable suau, que sosté i conforta. La persona que té aquesta qualitat ajuda els altres a fer que l’existència sigui més suportable, i ho manifesta amb una amabilitat en el tracte, com una atenció per a no ferir amb les paraules o gestos. Això implica dir paraules d’encoratjament, que reconforten, que enforteixen, que estimulen, en comptes de paraules que humilien, que entristeixen, que irriten, que menyspreen. L’amabilitat és un alliberament de la crueltat que a vegades penetra les relacions humanes.

Pensem que de tant en tant pot aparèixer el miracle d’una persona amable, que deixa de banda les seves ansietats i urgències per prestar atenció, per regalar un somriure, per dir una paraula que estimuli, per possibilitar un espai d’escolta enmig de tanta indiferència. Aquest esforç, viscut cada dia, és capaç de crear aquesta convivència sana que venç les incomprensions i prevé els conflictes... Com que suposa valoració i respecte, quan es fa cultura en una societat (en un poble, en una ciutat…) transfigura profundament l’estil de vida, les relacions socials, la manera de debatre i de confrontar idees. Facilita la recerca de consensos i obre camins… Per això, hem de fer que la vida sigui l’art del trobament, encara que hi hagi tants desencontres per la vida (cf. íbid).

Que un any més la festa de sant Sebastià ens ajudi a reedificar la nostra ciutat sobre el fonament dels drets humans, del respecte mutu i a la dignitat de tota persona, del diàleg i de la cultura del trobament, allà on els autèntics valors que posseïm ens edifiquin a tots, fent-nos propers i amables en el tracte i l’esforç per al bé comú. Que així sia!