Fa dos dies, dijous concretament, escoltant la Paraula de Déu a l’inici de l’Eucaristia, aquí a la Seu, vaig pensar amb tu, estimat Marc, i em vaig dir «això va per ell i li tenc a dir». Es tracta de l’exhortació que fa l’apòstol Pau al seu deixeble i amic Timoteu i que voldria que avui també fos per a tu i t’arribàs al cor: «Estimat -li diu- encara que ets jove, els creients no et perdran el respecte si troben en tu un exemple en el parlar, en la conducta, en la caritat, en la fe, en la puresa. Fins que jo vindré, dedica’t a llegir públicament les Escriptures, a predicar i a instruir els feels. No et desentenguis del do que Déu et concedí en virtut de la pregària profètica i de la imposició de mans en l’ordenació presbiteral. Ocupa-te’n, dedica-t’hi; que tothom vegi com progresses. Vetla sobre tu mateix i dedica’t a l’ensenyament. Fent això, et salvaràs tu i els qui t’escolten» (1Tm 4,12-16). 

Aquí tens i tenim, tot un programa de vida, fruit del do de l’ordenació sacerdotal, un itinerari a dur a terme sense interferències, sense dedicar-te a altres coses que no son prioritàries en l’exercici de la missió que el Senyor t’encomana i que avui l’Església posa a la teva disposició. Aquesta missió queda completament explicada en la lectura d’Isaïes que has escollit, on hi ha el sentit de l’enviament i la pràctica de l’exercici ministerial que avui se’t encomana, posant tota la confiança en què -amb l’ajuda de Déu- ho portaràs a terme: ho faràs essent un bon comunicador de la Bona Nova i amb preferència per als qui s’ho passen més malament, perquè sigui força i consol en la seva situació de sofriment; cors adolorits per la malaltia, pel rebuig social, pel descartament dins els propis ambients; captius de tota mena, com els qui no gaudeixen de llibertat, patint la pròpia soledat, dominats per l’egoisme, la vanaglòria i l’orgull; o presoners d’una vida sense sentit, tancats en els seus prejudicis i violències verbals o físiques. Enmig de tot això, se’ns demana ser i comunicar l’Evangeli, com a una bona nova, carregada de bones noves, de notícies bones i noves que animen i posen de relleu tant d’amor, tanta bondat, tant esperit de servei, tant de consol, tanta alegria, -i com diu Isaïes- tant de perfum de festa i tanta música i cants de triomf…

Isaïes encapçala aquesta llista, però, amb quelcom que és fonamental i sense lo qual tot seria buit i pamfletari. Isaïes ha dit quina és la font, la causa, l’origen de tota aquesta acció salvadora i curativa que has de realitzar entre la gent del poble al qui t’has d’entregar i servir, com Jesús, fins a donar-hi la vida. La font, la causa, l’origen no ets tu, ni ningú de nosaltres, és l’Esperit del Senyor-Déu, que reposa damunt teu i t’ha ungit. És la unció que rebràs d’aquí a uns moments i que per la imposició de les meves mans et consagrarà sacerdot per sempre, unit, plenament identificat amb el sacerdoci de Jesucrist, únic i etern sacerdot. El nostre sacerdoci només té sentit quan viu aquesta plena unitat amb ell, la qual se verifica pràcticament amb la unitat de comunió, amb el sacerdoci del bisbe i del presbiteri unit a ell pel vincle sagramental de l’Orde, quan està unit al sacerdoci del poble sant, enmig del qual hauràs de treballar com a bon obrer de la vinya del Senyor, unió estretament consolidada per la participació en el Baptisme.

Aquests dies i en un ambient distendit i amistós hem estat compartint junts conviccions profundes respecte a la vida sacerdotal, resultat d’una experiència espiritual singular que ha acompanyat aquests moments previs, decisius de la teva vida. He pogut observar que abraces aquest estat de vida després de descobrir de moltes maneres i amb ressonàncies anteriors, la crida del Senyor. En el fons de la crida, que jo avui la faig pública en nom de Déu cap a la teva persona, hi ha la pregunta decisiva, la de Jesús al seu deixeble, la mateixa que jo també vaig escoltar emocionat a l’inici del ministeri episcopal entre vosaltres, en aquesta Església: «M’estimes?» (Evangeli). La resposta és l’adhesió d’amor a una persona que és Jesucrist i que saps que t’estima, el fonament sòlid que marca el sentit de la teva vida, l’orientació de l’existència cristiana a través del compromís diari. D’aquí a uns moments, entre altres, et faré aquestes preguntes davant de tot el poble aquí reunit: ¿Vols unir-te cada dia més íntimament a Crist, el gran sacerdot, víctima pura, que va oferir-se per nosaltres al Pare, i així, amb Crist, consagrar-te a Déu per la salvació dels homes? La promesa d’obediència que faràs és una conseqüència, el resultat d’aquesta unió íntima amb Crist i la comunió de missió amb el bisbe, ja que també se’t demana si ¿vols exercir sempre, guiat per l’Esperit Sant, el ministeri sacerdotal, com a col·laborador de l’orde episcopal i pastor del poble del Senyor? D’aquí ve el sentit de que celebris amb pietat i amb fe els misteris de Crist, especialment l’Eucaristia, la reconciliació, la pregària d’alabança a Déu i la santificació del poble cristià. 

Ahir, a la inauguració del curs a la Seu de la Universitat de les Illes Balears, en el discurs programàtic el rector, referint-se a la missió dels educadors va citar aquestes paraules: «Educar és seduir a través de l’exemple». Sàvies paraules que les veig reflectides avui en la pregària d’ordenació que segueix a la imposició de les mans, quan diu: «Donau-nos a nosaltres, els bisbes, aquest ajudant, febles com som, en l’exercici del sacerdoci apostòlic. Us pregam que concediu a aquest servent vostre de formar part de l’orde dels preveres; renovau en el seu cor l’Esperit Sant; que rebi de Vós, oh Déu, el ministeri de secundar l’orde episcopal, i que la seva vida sigui un bon exemple per als altres». Seduir a través de l’exemple, un missatge que es pregària i que a la vegada ens ve reclamat pel món secular, que es el qui ha de rebre la nostra conducta com a bon exemple. Ja ho hem escoltat també de Pau al seu deixeble Timoteu: «els creients no et perdran el respecte si troben en tu un exemple en el parlar, en la conducta, en la caritat, en la fe, en la puresa». Aquesta exhortació no només va per a tu, estimat Marc, vull que l’escoltem com a col·lectiu del presbiteri i com a comunitat del poble sant de Déu. Us ho he dit aquesta setmana en la carta que us he enviat: «Impregnar d’Evangeli l’àmbit humà i social en el qual vivim». I, com? Amb la seducció del nostre exemple, de la nostra conducta exemplar, extreta d’aquelles paraules pronunciades a l’ordenació diaconal quan se’ns va fer entrega de la Paraula de Déu i que reclamen unitat i coherència de vida: «Rep l’Evangeli de Crist, del qual has estat fet missatger; i creu allò que llegeixes, ensenya allò que creus i practica allò que ensenyis». 

Vull acabar amb la proposta d’un estil propi, que ha de ser marca de la casa, font també de bon exemple. L’estil és que practiquis la pastoral de la proximitat. La intervenció és de Déu, però la realització visible l’encomana a les nostres pobres persones i comptant amb les qualitats humanes i capacitats espirituals amb les que ens ha agraciat. L’estil de la proximitat és l’estil de Déu, que és estil de compassió i tendresa. A tu, Marc i a tots els germans preveres, us ho dic: Sigueu propers a la gent, escolteu molt, compreneu molt, perdonau molt, estimau molt -tal com Crist us estima i ha donat la vida per a tots, sense guardar-se res per a ell-, donau el vostre temps escoltant i consolant, ens feim capellans per això, no per altres negocis ni beneficis propis, cercant només el nostre propi profit i mal emprant les nostres hores. Per això, proximitat i compassió -són paraules del papa Francesc dirigides a l’exercici del nostre ministeri-, però una compassió tendra, amb la tendresa de família, de germans, de pare…, amb la tendresa que fa que un se senti a la casa de Déu. 

La nostra Església de Mallorca necessita provocar aquesta seducció amb l’exemple col·lectiu, amb l’esforç sinodal de caminat tots junts, eliminant carreres paral·leles, fruit d’interessos particulars i protagonismes clericals o laicals. Estam en un moment decisiu per fer-ho i renunciar a tot allò que encara ens divideix i ens fa mal. La gent ho espera. Déu ens acompanya i ens ajuda, i la Mare de Déu, la mare de Jesús, intercedeix i ens ve al costat per encoratjar-nos, com sempre ho va fer al costat del seu Fill i de l’Església naixent. En les seves mans, estimat Marc, posam el teu ministeri sacerdotal, el meu i el del presbiteri sencer, com també el moment de la nostra comunitat diocesana. Us ho dic parafrasejant paraules del papa Francesc: «No tingueu por. Si estam prop del Senyor, si estam a prop els uns dels altres i amb la voluntat de caminar junts, preveres i bisbe amb el poble de Déu, si tenim l’estil de Déu -que és proximitat, compassió i tendresa- no tingueu por, serem un bon exemple i tot anirà bé». Amén.