Dia VII dins l’Octava de Nadal. Textos de la Paraula de Déu: 1Jn 2,18-21 i Jn 1,1-18

Si això que hem escoltat de la Paraula de Déu, concretament de l’Evangeli de sant Joan, és el que va ocórrer en el moment en què apareix Jesús i la reacció posterior, ben als inicis del cristianisme, avui no n’estam massa enfora i es repeteix quasi bé la mateixa història: d’entre nosaltres n’han sortit molts que s’han tornat anticrists. Ja als inicis, fins i tot històricament, constatam un rebuig inicial respecte de Jesús que avui ve confirmat per les paraules escrites a l’Evangeli i que en són un signe evident: «el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit» Aquesta és l’experiència de Jesús és l’experiència de molts cristians que avui també són rebutjats, menyspreats, no-reconeguts, perseguits i, també, desterrats o assassinats. Aquí mateix, a Mallorca, n’hem acollit alguns que han hagut de fugir del seu país, del seu poble, deixant-ho tot (feina, habitatge, béns, familiars, amics, parròquia, poble...). ¿Què estam disposats a fer per ells?

Aquests dies de Nadal hem pogut escoltar també a la Paraula de Déu que els pares de Jesús, Maria i Josep amb ell i esperant-lo a Ell, no eren acollits a cap lloc i els era negat de forma reiterativa un habitatge, i això davant l’extrema necessitat d’una dona jove, Maria, que havia de donar a llum un infant, Jesús. Ja en coneixem el relat històric que és present arreu del món i públic el drama de no trobar més que un estable per habitatge, la màxima pobresa que podiem imaginar. Una menjadora, que és el primer altar que ha ocupat Jesús i la primera custòdia que l’ha mostrat al món. Aquest és l’origen del cristianisme, l’estil i el lloc que Déu ha escollit per a mostrar-nos d’una manera palpable com ens hem d’acollir els uns als altres, com ens hem de tractar, què hem de valorar i com situar-nos davant la «veritat»  que ens transmet i que hem de fer nostra perquè ens guiï sempre.

Quan a la primera lectura hem escoltat a sant Joan dir que «ara molts s’han tornat anticrists i que han sortit d’entre nosaltres» i, perquè ho diu tant clar, ens posa davant d’una situació que necessita d’un delicat discerniment. Realment és preocupant el que diu. Però, al mateix temps, ha dit: «vosaltres heu estat ungits amb l’Esperit i tots teniu el coneixement necessari. Us he escrit, no pensant que desconeixeu la veritat, sinó sabent que la coneixeu». Per això, acaba dient: «la mentida no ve mai de la veritat”. Paraula de Déu en mà, hem de proclamar que la veritat és Jesús. Ell mateix s’hi defineix quan diu: «Jo som el Camí, la Veritat i la Vida».

Ara sí, en això ens deixam conduir per Ell i acollir-lo, ja que en aquest mateix Evangeli que hem proclamat, quasi al final, diu que «a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu». Ens reconeix la màxima dignitat humana, dient fins i tot que «de l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia». Què més podem demanar sinó reconèixer aquesta dignitat de fill i filla de Déu a tota persona humana, sigui com sigui, vengui d’on vengui.

A més, deixarà molt clar que «la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist». És a Ell, per tant, a qui feim cas i des d’Ell projectam la nostra vida personal i social. És en nom d’Ell i d’aquesta Veritat que és Ell, que ens atrevim a donar un sentit al motiu de la festa de l’Estendard i que dona peu a fer memòria d’una gesta que ha marcat la història del nostre poble, avui amb una situació a la que hem de ser feels en el seu tractament i que dista molt d’aquell 1229, quan el rei en Jaume recupera la Illa i li retorna la identitat perduda. Acceptant el fet amb les seves llums i ombres, no podem pensar que avui és vàlid pensar en vencedors i vençuts, tampoc avui no podem pensar en termes de invasió, sigui la que sigui, quan volem ser una comunitat acollidora no només pels beneficis materials i humans que ens reporta, sinó perquè no podem tancar les portes a qui ens necessita per a viure en dignitat i ens demana l’actitud del bon samarità de l’Evangeli.

El fenomen de la migració s’ha situat ben al mig de la nostra capacitat d’acollida. És cert que, també com tot, presenta els seus problemes, les interferències culturals i comportaments que s’han de regular, però també el mateix ens passa a nosaltres quan les relacions humanes estan deteriorades; quan hi ha desigualtat d’oportunitats; quan hi ha violència, maltractes, agressivitat i crispació; quan hi ha tantes persones sense ocupació ni possibilitat d’habitatge, especialment els més joves que desitgen poder tenir un futur digne. Fa pocs dies, en una  carta que vaig rebre, el papa Francesc  deia que «és necessària una sana cultura migratòria: el migrant ha de ser acollit, acompanyat, promogut i integrat. La meva pàtria té una població feta de migrants, i això ens enriqueix. Jo també som fill de migrants». Pens que és important i necessari, avui més que mai, davant d’aquest fenomen, que tots -cadascú des de la seva responsabilitat- facem l’esforç de posar-nos d’acord per a fer realitat aquesta «sana cultura migratòria». Treballem-la entre tots, perquè tots hi tenim una part de responsabilitat, ja que afecta a la convivència.

A nosaltres, els cristians, se’ns ha comunicat la veritat de Jesús que -identificant-se amb els migrants- posa de relleu amb molta claredat un dels signes més identitaris de la nostra fe: «Era foraster, i em vau acollir» (Mt 25,38). Amb el migrant, Jesús també s’identifica amb el qui té fam, amb el qui té set, amb el qui no té vestit, amb el qui està malalt, amb el qui està a la presó… Aquesta és la veritat que ens ensenya Jesús i espera de nosaltres el comportament que se’n dedueix. Ens diu que cada vegada que ho feim a un d’aquests, ho feim a Ell. A Ell, a Jesús, ¿seriem capaços de negar-li l’acollida que creim que es mereix? El rostre de l’altre és el seu rostre, la mirada de l’altre que es desfà en llàgrimes i sofriment és la seva. Mirau quina riuada d’empatia i solidaritat hi ha hagut i segueix havent-hi en ocasió de les inundacions de València i d’altres indrets.

Estam en la línia dels drets humans, drets individuals i drets dels pobles, ja que aquesta acollida de Jesús demana ser verificada en molts nivells de la vida personal i social, que és allà on es demostra la veritat de la nostra identitat personal i com a poble. Tant els migrants com els qui ens visiten per unes hores o uns dies, tenen el dret de trobar en nosaltres un poble amb identitat que es concreta en els aspectes de la vida familiar, social, ecològica, econòmica, cultural i religiosa…, viscut tot inclòs en una sana laïcitat. Tot cohesionat per unes tradicions i costums sense devaluacions i que volem transmetre amb fidelitat molts valors adquirits i que ens fan molt de bé; tot cohesionat per una llengua que forma part d’aquesta transmissió, ja que com a vehicle per entendre’ns, volem que es donin totes les facilitats i suport perquè sigui apresa en bé d’una major integració, i promocionada perquè pugui ser espai de comunicació que uneix mentalitats i cors molt per damunt d’intencions d’exclusió. A Jesús, ho hem llegit avui a l’Evangeli, són els seus que no l’han volgut rebre, són els de casa seva que no l’han  acollit (cf. Jn 1,10-11). Que no sigui així entre nosaltres, sinó que siguem els primers en fer-li cas i fer de l’herència que hem rebut una memòria viva que inclogui a tots, esborrant per sempre tot enfrontament, discriminació, divisió i exclusió, per a mantenir-nos ben identificats i units perquè quedi assegurada la veritat de la nostra forma de viure i d’acollir-nos, d’estimar-nos.

Permeteu-me que acabi amb una referència a la Jornada Mundial de la Pau que celebram demà, dia primer de l’any 2025, i que també inicia l’Any del Jubileu, que es desenvoluparà baix el lema de «Portadors d’esperança». El papa Francesc, en el seu missatge per aquesta Jornada Mundial de la Pau i com a camí d’esperança, diu que l’esdeveniment jubilar ens convida a emprendre diversos canvis per afrontar l’actual condició d’injustícia i desigualtat, recordant que els béns de la terra no estan destinats només a uns privilegiats, sinó a tothom. Proposa 1) Que els paisos més benestants facin tot el possible per a condonar els deutes d’aquells paisos que no estan en condicions de retornar el que deuen. 2) Un compromís ferm per promoure el respecte a la dignitat de la vida humana, des de la concepció fins la mort natural. 3) Que s’elimini la pena de mort a totes les nacions. 4) Que s’utilitzi un percentatge de diners emprats en els armaments per a la constitució d’un Fons Mundial que elimini definitivament la fam i faciliti en els paisos més pobres accions educatives adreçades a promoure el desenvolupament sostenible, contrastant el canvi climàtic. S’ha d’eliminar tot pretext que pugui impulsar els joves a imaginar el propi futur sense esperança. El futur és un do per superar els errors del passat, per construir camins nous de pau.

Serà bo incloure en la nostra festa de l’Estendard aquesta visió tan esperançada, per tal de contribuir aquí a construir present i futur, fent entre tots una societat acollidora i digna de tothom. Que la Mare de Déu, Verge de la Salut i de la Pau ens hi ajudin. Amén.