Catedral de Mallorca, 22-II-2023

Jl 2,12-18. Esquinçau-vos el cor, convertiu-vos al Senyor, el vostre Déu, benigne, ric en l’amor.

Salm 50. Déu meu, creau en mi un cor ben pur, feis renéixer en mi un esperit ferm.

2Co 5,20-6,2. Reconciliau-vos. Com a col·laboradors de Déu, no malverseu la gràcia que heu rebut.

Mt 6,1-6.16-18. Prega al teu Pare, Ell, per a qui no hi ha secrets, t’ho recompensarà.

Tota la nostra atenció a la Paraula de Déu i als signes sacramentals en aquest inici de la Quaresma, temps d’austeritat i d’una major intensificació de la pregària i de la caritat. Temps que demana una forta dosi d’humilitat i d’autocrítica, personal i comunitària. Temps de revisió de moltes de les nostres formes de pensar i de fer, de reaccionar i argumentar. Temps, en definitiva, de deixar-nos interpel·lar per Déu mateix quan ens parla a través de la seva Paraula, a través de les altres persones i l’Església, a través dels esdeveniments i dels signes dels temps.

L’actitud que se’ns demana és la de l’escolta, escoltar la Paraula de Déu cada dia, sobretot Jesús en tot allò que ens diu a l’Evangeli, avui que espera de nosaltres una actitud de humilitat, la que ens situa davant la vida amb honradesa i transparència, amb voluntat de renovació interior, de canvi del cor, de sincera conversió, perquè creu en un Déu que és benigne i entranyable, ric en l’amor…, el Déu, Pare, que ens ha mostrat Jesús.

Per això, ens demana col·laboració en fer realitat aquest projecte que en cadascú de nosaltres va començar la seva trajectòria el dia del nostre baptisme, quan tota la nostra existència va quedar orientada cap a Déu i vam rebre la força per a ser-hi fidels. Però, la nostra llibertat no sempre hi ha correspost ni s’ha mantingut en la línia inicialment proposada. En aquell moment vam rebre el do de la gràcia perquè comptéssim sempre amb la seva força per a ser un poble apassionat a fer el bé. Ara se’ns demana que no malversem aquesta gràcia rebuda i se’ns recorda la nostra condició feble, capaç de tergiversar el do de Déu concedit a cadascú.

És important el to d’austeritat que ha d’impregnar la nostra vida fins el punt de reconèixer la pròpia fragilitat, la d’un cos que és feble i necessita recuperar la fortalesa amb la qual pugui enfrontar-se amb qualsevol temptació o oferta de claudicació que se li presenti. Durant aquest temps, el Senyor ens pren amb ell i ens convida a un compromís d’ascesi, de pujada interior que ens ajudi a superar el nostre obrar desencaminat, un lloc desert i elevat que ens distanciï de la mediocritat i de l’orgull que ens roben la dignitat amb què hem estat creats perquè fóssim sants, signes de l’amor de Déu enmig d’una societat que necessitat recuperar-lo, quan el que ha fet ha estat distanciar-lo, fer-lo fora dels seus esquemes, dels seus costums, de la seva vida…

Quan resam el “Jo pecador…” deim “Jo confesso a Déu totpoderós i a vosaltres, germans, que he pecat, per culpa meva, de pensament, paraula i omissió…”. No es tracta ara de fer un llistat, sinó de reconèixer la pròpia culpa, tan difícil de fer-ho quan ens resulta més fàcil judicar i culpar els altres, amb judicis severs, amb condemnes que no deixam ue tenguin absolució perquè ens hem carregat un dret, que és la presumpció d’innocència. Per contrari, el seguidor de Jesús, coneix la seva feblesa, reconeix el seu pecat, demana humilment perdó i no jutja ni condemna, estima i perdona.

Pensament, paraula i omissió. Hem fixaria avui especialment en aquest darrer punt, el pecat d’omissió, que probablement és el que solem tenir més oblidat i al que no solem donar massa importància, i en té molta. No sols és important per a una recta consciència il·luminada per la fe, allò que feim o pensam, sinó sobretot allò que deixam de fer. Pensem-hi bé, tant com hi ha per fer i ho deixam de costat com si no interessés!

Dins el programa de vida d’un cristià, ple de l’acció que s desprèn de l’Evangeli, és important que em demani -i m’ho deman a mi el primer-:

· què hauria de ser i no som?

· què no faig i hauria de fer?

· què no dic i hauria de dir?

· a qui no estim i hauria d’estimar?

· a qui no perdon i hauria de perdonar?

· a qui hauria d’ajudar i no ajud?

· a qui no servesc i hauria de servir?

· ………………….?

El pecat d’omissió forma part d’un mal que s’hauria de reconvertir en bé, perquè es tracta de no introduir una obra bona, d’una acció constructiva que queda en via morta, d’un pont que he d’aixecar i queda sense facilitar una millor relació humana de proximitat, un oblit d’allò hauria de ser transformació social i queda sense ni iniciar-se, sense efecte.

El temps de Quaresma no és un temps d’omissió, de no fer res, de deixar les coses com estan, relegades a la inèrcia de la mediocritat. És un temps especial que -com a tot temps cristià- demana voluntat de canvi, de renovació interior, de revolució social en vistes a transformar les estructures de la nostra societat tenint com a primer referent la dignitat de la persona humana, els seus drets i els valors de l’Evangeli que ens ha portat Jesús.

Com ens demana el papa Francesc, facem d’aquest temps de Quaresma, set setmanes fins a Pasqua, un temps privilegiat de recés, de trobada amb Déu en la pregària, de venciment personal a través d’aquell tipus de dejuni en forma de privació i renúncia que ens doni consciència de la pròpia condició humana, que necessita sobreposar-se a moltes ofertes supèrflues i vèncer moltes temptacions que prometen amb engany i mentida allò que no poden donar.

Sabem bé quin és i com és el món en el qual vivim i la societat que s’està formant amb el comportament de tots. Som totes les persones que configuram la nostra societat les que hem d’influir en crear uns condicions humans dignes i afavorir una convivència en pau. Amb el nostre comportament cristià podem fer que sigui així. Ho direm ara, en el moment de beneir la cendra que posarem damunt del nostre cap com a signe d’acceptació de la conversió a la que avui som convidats: “feis, oh Déu, que amb l’exercici quaresmal aconseguim el perdó dels pecats i emprenguem el camí d’una vida nova, a imatge de Jesús, el vostre Fill gloriós”.