1Jn 2,18-21. Heu estat ungits amb l’Esperit d’aquell que és sant. Tots teniu el coneixement necessari. 

Salm 95. El Senyor judicarà el món amb justícia, tots ls pobles amb la seva veritat.

Jn 1,1-18. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres la seva tenda. Déu amb nosaltres!

Des de fa més de 2.000 anys, quan els cristians ens reunim per a celebrar l’Eucaristia, ho feim perquè ens sentim hereus d’una tradició viva que s’ha perpetuat al llarg dels segles. És per a nosaltres allò més sagrat perquè constitueix el fonament sòlid, la memòria històrica d’un esdeveniment que ha mantingut viva l’Església i perennement present la persona de Jesús, viu, ressuscitat. Aquesta presència és proclamada en el sagrament de l’Eucaristia quan diu «Jo som el pa viu baixat del cel, qui em menja viurà per sempre…» (Jn 6,54-58) o també quan diu i ho repetim durant la consagració del pa «Preniu i menjau-ne tots, que això és el meu cos» (Mc 14, 22-23). Una presència que també és reconeguda en cada home i cada dona, germans nostres, i on Jesús s’identifica amb cadascun d’ells, sobretot amb els més pobres i exclosos, tal i com ho explica en la paràbola sobre el Judici final (Mt 25, 31-46) quan en el comportament que haurem tingut amb els altres ens dirà: «tot allò que fèieu (o deixàveu de fer) a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu (o a mi m’ho deixàveu de fer)». La nit de Nadal, enmig de les Matines, ens ho recordava el cant de la Sibil·la quan anunciava amb el llenguatge propi de l’època, la salvació o la condemnació. 

Havien passat ja molts anys quan el Rei Jaume, l’any 1229, fa possible que la tradició cristiana interrompuda per la dominació musulmana torni a reflorir aquí, comptant també amb aquells qui l’havien mantinguda amb fidelitat. Aquesta identitat recuperada mou a donar gràcies a Déu, tal com ahir  amb el consistori de la Ciutat ho fèiem a la basílica de sant Miquel, primer lloc on es va tornar a celebrar l’Eucaristia, i la Mare de Jesús va ser invocada amb el nom de Mare de Déu de la Salut, avui patrona de la ciutat de Palma. Difícilment aquelles circumstàncies poden ser analitzades amb els criteris de l’anàlisi històrica d’avui, la qual cosa ens fa ser enormement objectius per a valorar amb realisme cada esdeveniment i integrar-lo correctament en el conjunt de la nostra història. Certament que la gesta política del rei cristià va del braç de la religió, fet indiscutible en aquell moment per la manera com se succeïen els esdeveniments i estava organitzada la societat. 

Una forma de fer que, per a construir el present i preparar el futur, avui llegim amb uns altres ulls: els d’una laïcitat positiva que integra tot allò de bo que ha d’entrar en diàleg, crea cultura, practica els drets humans i viu els autèntics valors de la democràcia ; els ulls de l’acolliment del qui és diferent o no pensa igual; els ulls de la reconciliació amb el qui ha viscut enfrontat; els ulls d’una nova forma de conviure amb persones provinents d’altres indrets i amb els quals ha de ser possible el diàleg intercultural i la bona relació amb altres confessions cristianes i amb altres religions. No és aquest un moment de posar barreres que facin encara més difícil la relació humana i siguin un obstacle per a la convivència, sinó una ocasió de construir ponts de bona entesa i d’integració, pensant especialment en aquells i aquelles que s’ho estan passant més malament per la dura experiència que han viscut en els seus països d’origen, sotmesos a la fam, a la violència, a la injustícia i fins i tot a la desesperació, o tants altres que ho pateixen aquí, a casa nostra, degut a les noves pobreses que han aparegut o els brots de violència dels que cada dia desgraciadament ens en donen notícia les pàgines dels diaris i els telenotícies. 

Tanmateix avui, viure la festa de l’Estendard, se’ns convida a que diguem què significa per a nosaltres viure la nostra identitat de poble, quan la diversitat religiosa, política, cultural i de pensament, com també de costums i estils de vida ens està demanant que facem l’esforç de sumar i multiplicar, i no restar o dividir; un esforç per a ser artesans de la pau personal, familiar i social; se’ns demana superar tanta sospita, agressivitat i desconfiança que es percep en el tracte personal i en certs ambients; se’ns demana que facem fàcil tota trobada humana, que no posem pals a les rodes de qualsevol progrés social i, sobretot, que vulguem escoltar i respectar per a poder dialogar; se’ns demana que tractem l’altre no com un opositor impossible de fer entrar en raó i que en qualsevol confrontació superem recórrer a l’insult, al menyspreu, a la mentida, a la desqualificació; igualment se’ns demana que, quan assumim quin rostre desfigurat ens està deixant la pandèmia, vulguem créixer en responsabilitat per a superar-la. 

Avui, la nostra identitat està en molts aspectes per reconstruir i és un repte que se’ns presenta a cadascú en particular i a totes les institucions, quan les veim encara marcades per la crisi econòmica, social i sanitària, a més de la crisi de sentit que està afectant amb depressió a tanta gent i especialment als joves. Tots veim la necessitat d’una reconstrucció a tot nivell, i són de reconèixer i agrair tants d’esforços que s’han fet i s’estan fent per part vostra, del govern i parlament de les Illes, del consell i ajuntaments, com també de tota la resta de la nostra societat illenca amb les seves institucions, associacions i grups que no han parat de treballar-hi des del món de la sanitat, de l’economia, de l’empresariat i obrer, des de l’ajuda humanitària que han ofert els cossos de seguretat de l’Estat, des de les organitzacions no governamentals i des de la caritat, exercida a través de les comunitats i particulars que han compartit generosament els propis béns amb els de més a pop i amb els de més enfora. Pens amb tot el que s’ha enviat a La Palma i altres llocs afectats per catàstrofes naturals, i amb totes les campanyes d’ajuda al Tercer Món, el resultat de les quals no s’ha vist minvat per la pandèmia. És a dir, la generositat ha estat més gran.     

Aquest és també un moment de reconquesta. La reconquesta d’aquells autèntics valors humans i cristians sempre recuperables si ens posam d’acord i ho compartim amb l’esforç col·lectiu de tanta gent de bona voluntat. Allò que a nosaltres, en aquests moments a l’Església se’ns demana fer-ho sinodalment, és a dir, caminant junts i amb una mateixa direcció encara que hi anem per camins diferents, cosa ben legítima quan acceptam la diversitat com enriquiment mutu a tots els nivells. Recentment, en una trobada amb estudiants i compartint una obra de teatre en la qual li presentaven el rostre que la pandèmia els ha deixat, el papa Francesc va ser convidat pels joves a realitzar la seva pròpia intervenció artística. Què va fer? Els va dibuixar un somriure ben ampli i va ressaltar la necessitat de no perdre la capacitat de somriure, d’estar obert sempre als demés. I va dir: «quan perdem aquesta capacitat de trobada amb l’altre ens anam fossilitzant, l’ànima es fossilitza, el cor es fossilitza. La creativitat és allò que ens impulsa, és un risc. Però una comunitat sense creativitat és una màscara on tots tenen uniformada la cara, i uniformat el cor, on s’apaguen els sentiments, on s’apaguen les emocions, es fa allò que està manat, es fa allò que està preceptuat, es fa allò que fan tots». El mateix papa Francesc ens proposa en el seu missatge per a l’any nou a punt de començar el lema de la 55ª Jornada Mundial de la Pau que celebram demà i que inclou tres elements de creativitat per a construir una pau més estable: aprofundir en els valors de l’educació, del treball i del diàleg entre generacions.  

No podem renunciar a aquesta recuperació per tal que, en aquest ambient de creativitat, comencem a pensar nous models més solidaris; més estils de vida que per la seva sobrietat obrin camins de participació a molts que no hi tenien accés; més empatia per entrar dins la situació de l’altre i augmentar en comprensió i ajuda; més voluntat de diàleg i esforç per superar bloquejos, prejudicis, indiferència i fins i tot aquelles mentides que fan inviable la transparència de tracte. 

Acab recordant les paraules ben eloqüents de la primera carta de sant Joan, i que donen notícia d’aquest corrent de vida divina, de la força interior que des del baptisme portam a dintre de cadascú, que ens ha donat una nova identitat espiritual i que ens fa capaços de conèixer la veritat. Sant Joan ens ha dit: «Vosaltres heu estat ungits amb l’Esperit d’aquell que és sant, i tots teniu el coneixement necessari. Us he escrit -ens diu- no pensant que desconeixeu la veritat, sinó sabent que la coneixeu. La mentida no ve mai de la veritat» (1Jn 2,20-21). I és també Joan, qui a l’evangeli ens acaba de dir que «de l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia…, perquè la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist» (Jn 1, 16-17). Aquesta opció per la Veritat en majúscula, que és Jesucrist, pot ajudar-nos molt a trobar la llum que tantes vegades a les palpentes cercam. I no està de més que facem de Jesús amb l’Evangeli un bon company de ruta. Ell mateix, a més de ser la Veritat, ha di que és el Camí i la Vida. Què més volem! Deixar-nos acompanyar i seduir per ell és el millor que ens pot succeir, i la més bona aportació que podem fer al nostre poble. Que així sia.