Estimats germans preveres concelebrants, estimades germanes i germans presents aquí, i els qui seguiu la celebració del Dijous sant des de ca vostra, des dels hospitals, clíniques i residències de gent gran, i impedits per qualsevol causa, i no podeu estar físicament presents. Que la taula de l’Eucaristia, fins i tot en aquest temps de privacions, retallades i aforaments limitats degut a la pandèmia, arribi fins a vosaltres i s’ajunti a les taules del menjador de ca vostra, per tal que tots ens hi sentim convidats a seure-hi, a conversar i pregar junts en un dia tan important per als cristians com el d’avui.

Celebram el dia en el qual Jesús ens fa el do del sacerdoci i de l’Eucaristia, i ens convida a tots a seguir fent aquest gest de comunió i de servei a tanta gent que avui necessita acolliment, acompanyament, ajuda material i espiritual. Per això, li deim el dia de l’amor fratern perquè escoltam de Jesús el manament nou que donarà orientació i sentit a tota la via cristiana: «Estimau-vos els uns als altres, tal com jo us he estimat».

Avui, Dijous sant, és una jornada per a fer memòria. Memòria que actualitzam amb el gest de Jesús en el darrer sopar que fa amb els seus amics, els deixebles. Asseguts a taula, i agafant el pa i la copa de vi, els diu: «Això és el meu cos ofert per vosaltres. Feis això per celebrar el meu memorial. Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anunciau la mort del Senyor fins que torni». A més, insisteix: «Cada vegada que en beureu, feis això per celebrar el meu memorial».

Ens trobam davant d’un nou concepte de memòria històrica, totalment dinàmic, m’atreviria a dir humanament revolucionari, obert a la vida, a la reconciliació i a la reconstrucció de les relacions humanes basades en l’amor, sobretot quan ens fa veure que no es tracta només de recordar un esdeveniment de fa temps o fer memòria històrica observant el passat d’alguna persona, sinó de «fer present Jesús, avui, ara i aquí», de forma sacramental, real i visible, una ocasió de trobar-nos amb Ell, viu, ressuscitat, baix les espècies de pa i de vi, tal com Ell ha volgut que fos i que així ho féssim cada vegada que ens reunim per celebrar l’Eucaristia.

És un encontre que presagia que alguna «cosa nova» ha de succeir en la nostra vida i en la del nostre entorn, si deixam que actuï amb tota llibertat i li som feels. Ens trobam davant d’un esdeveniment marcat per la seva total novetat. El fet és que «la veritable originalitat del Nou Testament no consisteix en idees noves, sinó en la figura de Crist, que dona carn i sang als conceptes: un realisme inaudit. En la seva mort a la creu es realitza aquest posar-se Déu contra ell mateix, en entregar-se per donar nova vida a l’home i salvar-lo: això es amor en la seva forma mes radical. Es allí, a la creu, on es pot contemplar aquesta veritat. Jesús ha perpetuat aquest acte d’entrega mitjançant la institució de l’Eucaristia durant el Darrer Sopar. Ja en aquella hora, Ell anticipa la seva mort i resurrecció, i es dona ell mateix als seus deixebles en el pa i el vi, el seu cos i la seva sang com a nou mannà» (Deus caritas est 12-13). Jesús ens vol implicar en la dinàmica de la seva entrega. Per això, tornam a dir que ha de passar «una cosa nova» si la força salvadora de la seva presencia envaeix totalment la nostra vida.

Quan tractam de fer que tot això sigui realitat en nosaltres, ens trobam amb un gest que Jesús vol que l’entenguem bé. L’Evangeli ens ha donat notícia d’un gest significatiu i conflictiu a la vegada per part de Jesús i que troba la resistència d’un dels deixebles. El quadre és impressionant perquè contrasta l’actitud de dos deixebles, Judes i Pere, en el moment de definir-se davant Jesús. Judes marcat per la traïció i Pere per la negació. Amb quina finesa ho tracta Jesús i en treu la millor de les conseqüències, i és que Jesús els vol fer participar de la seva mateixa missió, la que consagrarà a seva vocació a treballar per la unitat i el servei, com actituds incondicionals. Però mirem el que succeeix: «Durant el sopar, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes la resolució de trair-lo, Jesús, conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després tirà aigua dins d’un gibrell i es posà a rentar els peus als seus deixebles i a eixugar-los-els amb la tovallola que dia a la cintura… ».

Sabem de la resistència de Pere a deixar-se servir per Jesús. Però, Jesús li diu ben clar que si no està disposat a la humilitat d’aquest servei, no és dels seus. Enguany no feim la cerimònia de rentar els peus com ho hem fet altres anys. Però lo cert és que al llarg de tot aquest temps de pandèmia, no hi ha faltat qui s’ajupís davant d’un malalt, qui no ajudàs a un indigent, o a un paralític, o a un coix, i es fes constantment aquest gest, que ha pogut arribar a molts. És amb una gran consciència de solidaritat que s’han anat pal·liant moltes situacions que tocaven el límit de la seva capacitat de gestió. I quan arriba Jesús i actua, és aleshores quan demana la conversió, la capacitat de ser humils, la voluntat de doblegar el genoll i reconèixer qui és. El distintiu serà un gibrell, aigua i una tovallola. El servei humil de rentar els peus serà la credencial que farà creïble tota la seva dedicació i viable les seves resolucions. Jesús, rentant els peus, argumenta que ho ha fet per donar exemple de servei fet per amor i espera que els altres facin el mateix, com avui ho espera de nosaltres.

Per això va tant estretament unida l’Eucaristia a la caritat, que viure aquestes dues opcions posa el seguidor de Jesús al bell mig de la seva acció salvadora. La netedat, com ara ho és per la pandèmia referida al cos, llavors és necessària la netedat de cor, la que obre els ulls a la fe, per a ser feel al mandat del Senyor. «Peus nets», portadors de bones notícies, com els del missatger que porta la pau, necessaris per a unes «mans netes» i un «cor net», tota una «vida interior» que regala presència de Déu i l’escampa al seu voltant. Amor i servei seran les dues paraules claus que ens definiran com a seguidors de Jesús, com a bons cristians i honrats ciutadans.

Tot això ens ajuda a viure l’essencial de la Setmana Santa, que és el manament nou de l’amor i la decisió de servir també per amor. No oblidam que a Jesús li dol trobar la dificultat de la traïció d’un dels seus, com també la tossudesa des deixebles d’admetre que el camí de la creu és el que ho portarà tot a bon terme, a la salvació. Jesús, però, en aquesta hora de la seva entrega, enmig de tanta incomprensió, decepció i fins i tot traïció, ens demana el seguiment incondicional, amarat de l’amor que el fa fort i de la confiança que li donarà seguretat. I tinguem per ben cert que, seguint-lo així a Ell, el nostre cor s’obre a la generositat envers els nostres germans i germanes que ens necessiten perquè estan mancats d’allò que els és essencial per afrontar qualsevol patiment present.

Les dimensions de l’amor són amples i infinites. Optem per aquestes dimensions de visió i que ens obrin a un amor fratern sense fronteres, a una fraternitat universal. Perquè sigui així, l’amor ha de recuperar l’amabilitat i la tendresa, com elements que poden suposar un canvi en els cors humans, en els hàbits i en els estils de vida, que és per allà on hem de començar a treballar i traçar camins nous. Demanem al Senyor que ens hi ajudi i ens hi acompanyi per tal de fer realitat entre nosaltres i a tot arreu la civilització de l’amor.