La penúltima paraula que hem escoltat de Jesús a la lectura de la Passió ha estat «Tenc set». M’ha vingut al davant el drama de la set quan un està malalt i cerca algú que pugui alleugerar el seu sofriment. Com en molts cassos, a Jesús, per fer-li encara més insuportable l’agonia no li donen un poc d’aigua fresca, sinó que li freguen pels llavis una esponja xopa de vinagre. M’ha impressionat molt durant aquesta llarga temporada de pandèmia sentir dir a malalts l’enorme set que patien, una set que arriba a escampar-se a totes les dimensions de la vida. Per això, és molt legítim, enmig del dolor, cercar moments d’alleugeriment: quan es pateix la set física, la set espiritual, la set de justícia, de companyia, d’amor, cercam amb ànsia la generositat de qui pot sadollar-la.

En aquest Divendres Sant, contemplant Jesús i aquests ciris encesos que representen els malalts i els qui ens han deixat, tots units a la Creu de Jesús i al seu valor redemptor, vull posar tot el valor, reconeixement i agraïment de tantes persones, especialment personal sanitari, els quals, al costat dels malalts i impedits, no han deixat ni un moment d’atendre’ls amb la màxima delicadesa i fent més lleuger el seu sofriment. I junt amb ells, tota persona, la qual des de la seva vocació de servei s’ha entregat i s’està entregant en cos i ànima perquè tothom pugui disposar d’allò més essencial per a viure, tant en el cos com en l’esperit.

Jesús ens adverteix d’aquesta possibilitat i apel·la a la nostra responsabilitat. Ha dit «vaig tenir set i em vau donar de beure», però també ha apel·lat a la nostra responsabilitat quan ha dit «vaig tenir set i no em vau donar de beure». Està relatant allò que sembla impossible quan li és negat a Ell i a tantes persones a qui representa i amb qui s’identifica, allò que és més elemental i necessari, un poc d’aigua que pugui fer més suportable el moment tant difícil pel que passa. Com ell, moltes persones tenen la impressió d’ofegar-se quan ningú acudeix a la seva ajuda i ni se n’adona de com viu el qui hi pateix, quedant sumís en la indiferència i totalment insensible al dolor de l’altre.

Podem i hem d’assaciar molta set i molts de tipus de set. No és que no hagi suficients recursos per fer-ho, sinó que estan mal repartits. No és que no hagi riquesa, és que només l’acaparen uns pocs. El que hi ha és molta set, la de moltes persones clavades a la Creu de l’atur, de la incultura, de la fam i la set física, de la malaltia, de l’exclusió, els maltractaments i tota violència física, verbal i mediàtica, de la persecució, del menyspreu i de l’insult, de la solitud… ¿Qui pot posar solució a tanta aridesa, a tanta falta d’amor? No donem un glop amarg als qui demanen un tassó d’aigua fresca, no facem sofrir més al qui demana un gest d’acollida, d’atenció, d’amistat, no seguim creant inferioritat de condicions dient que tot va bé.

Hi ha molta set, la que molts pateixen injustament. ¿Què feim els seguidors de Jesús per ajudar a saciar-la? El crit de Jesús, posant-se de part de tots els assedegats, ens avisa de la urgència de crear noves condicions de vida, més humanes, més cristianes.

En el moment ja més crític, quan a Jesús li fan tastar el vinagre, diu la darrera paraula: «Tot s’ha acomplert». Com si digués «Pare, tot allò que m’has encomanat fer, ho he fet del tot, perquè he complert la teva voluntat». És la paraula de fidelitat a la paraula donada. Quina diferència quan es viu tant de la mentida, fruit d’un plantejament egoista de vida, resultat d’una vocació frustrada perquè ha volgut fer només la pròpia voluntat. Quan Jesús, abans d’expirar, diu la darrera paraula és la paraula de fidelitat a la paraula donada. És la convicció d’haver acomplert fins a l’últim moment la missió encomanada. Tot s’ha dut a terme fins al més petit detall, una obra completada que ha donat l’orientació definitiva a la trajectòria de la humanitat cap a la seva plenitud en Déu.

La llavor ha estat enterrada en el cor de la terra fent-la l’hàbitat més digne de l’home perquè ha acollit el cos de Jesús en el seu interior perquè neixi la Vida per a sempre. La missió realitzada és el compliment de la voluntat de Déu, la signatura que autentifica amb la resurrecció del Fill el pas alliberador de Déu Pare enmig de nosaltres, la victòria definitiva sobre el pecat i la mort.

Ni el triomf humà ni l’espectacularitat elitista han pogut dominar a Jesús oferint- li l’ultima temptació. Tots els sistemes de seguretat han saltat i les seves alarmes de catàstrofe s’han convertit en campanes de glòria.

Jesús ens ha retornat la dignitat ferida i ha obert definitivament la porta de la Vida, de l&#39Amor i de l&#39Esperança que ningú mai més podrà tancar. D&#39ell hem après, a ell només seguim amb el goig d&#39una gojosa fraternitat recuperada.

El text de la carta als cristians Hebreus que ha estat proclamat ens ha fet una invitació que és important recollir: «Germans, mantinguem ferma la fe que professam» A Jesús deim amb sant Pere en la seva confessió de fe i amb el centurió al peu de la creu:

«Tu ets el Crist, el Fill del Déu viu»