La unció sacerdotal és la garantia d’un do rebut i la identificació del tresor que se’ns ha confiat. La unció del Senyor és la seva fidelitat i el seu amor que ens acompanyen al llarg de tota la nostra vida sacerdotal. La unció roman en nosaltres i ens marca personalment assenyalant la nostra identitat i acompanyant la missió que se’ns ha encomanat en el moment de rebre el sagrament de l’Ordre. D’això fa 50 anys, anys plens de vida sacerdotal, d’amor madur, de fidelitat. És el que avui agraïm junts al Senyor amb el goig de la comunió eclesial que vivim com a grup i de la tasca pastoral que ens ha fet amics.

 A aquest agraïment hi afegim la convicció que la unció, tot i que ens dignifica personalment, està orientada al servei que el nostre ministeri sacerdotal ha realitzat i continua realitzant enmig i a favor del poble. Sant Joan, en el que diu a la seva primera carta, és potser el qui millor expressa el caràcter permanent de la unció: “Quant a vosaltres, sé que manteniu la unció de l’Esperit que heu rebut del Fill i no necessiteu que ningú us instruesqui. La unció que ve del Fill us ensenya totes les coses, diu la veritat i no menteix. Per tant, d’acord amb l’ensenyament que heu rebut, manteniu-vos en el Fill” (1Jn 2,27).

Mantenir-se en la unció és mantenir-se en el Fill, és viure unit a Jesús, gaudir de la seva amistat. És el que ens manté al llarg dels anys d’entrega sacerdotal, viscuts com a font personal d’espiritualitat i com a projecció missionera de tota l’acció pastoral que ens ha tocat fer realitat. Per això, no només les opcions personals, sinó les estructures eclesials “poden ajudar a condicionar un dinamisme evangelitzador; igualment les bones estructures serveixen quan hi ha una vida que les anima, les sosté i les jutja”. Diu el papa Francesc, en aquest aspecte, que “les bones estructures serveixen quan hi ha una vida que les anima, les sosté i les jutja. Sense vida nova i autèntic esperit evangèlic, sense fidelitat de l’Església a la pròpia vocació, qualsevol estructura nova es corromp en poc temps” (EG 26). Per això, dirà que “la reforma d&#39estructures que exigeix la conversió pastoral només pot entendre&#39s en aquest sentit: procurar que totes elles esdevinguin més missioneres, que la pastoral ordinària en totes les seves instàncies sigui més expansiva i oberta, que col·loqui els agents pastorals en constant actitud de sortida i afavoreixi així la resposta positiva de tots aquells que Jesús convoca a la seva amistat” (EG 27).

Al llarg d’aquests 50 anys de sacerdoci heu viscut segurament moments d’entusiasme i moments de desànim, moments de fortalesa i heu patit moments de feblesa i desànim. I, ben segur també que heu experimentat aquella pobresa interior de sentir-se poca cosa al costat de la imminència de la crida, i heu conegut el que és sortir-ne d’una situació angoixosa o d’una crisi no prevista. Aquest és un moment de pensar i agrair el que el Senyor ha fet i segueix fent en nosaltres, gerres de fang que som, trencadissos, confiant-nos el tresor de la seva Paraula i la seva Presència fets ministeri, servei, en bé dels nostres germans. El do que vam rebre a l’ordenació sacerdotal és el mateix Crist que ens va fer seus en el seu propi ministeri, subjectes agents del seu misteri redemptor, el seu misteri pasqual. Ens va capacitar per a representar-lo com a Cap i Pastor del Poble de Déu, que és l’Església.

El sacerdoci cristià és Crist. Sant Pau viu aquesta plena identificació quan contempla que ha arribat a ser una sola cosa amb Ell. Fixem-nos que diu “ja no som jo qui visc, sinó que és Crist qui viu en mi”. Aquesta és la identitat i la projecció del nostre ministeri fet servei incondicional com Jesucrist ho ha viscut i s’ha entregat per nosaltres. Una projecció de vida plena, esperada amb ànsia i inspirada per la presència de l’Esperit que no ens deixa. Avui és enterrat el nostre amic i germà prevere Jaume Bennàssar. L’altre dia vaig tenir l’oportunitat d’estar una bona estona amb ell i abraçar-lo. Les primeres paraules que em va dir amb immensa alegria van ser “me’n vaig cap a la Vida” i “què gran que és haver viscut tots aquests anys el sacerdoci, a prop de Jesús i al servei de la gent”. Tot seguit em deia “és el do que Déu m’ha fet”. Veia que el tresor era més important que la fragilitat de la gerra quan comentava la malaltia que li havien detectat i veia la proximitat de la fi.

En el fons és l’amor el qui parla, el qui s’expressa. Un amor que es fa servei i, precisament per això, relativitza tots els intents de transformar-lo en actitud egoista i prepotent, cedint a la temptació de poder o de caure en el que el papa Francesc anomena “mundanitat espiritual” que “s’amaga rere aparences de religiositat i fins i tot d’amor a l’Església”, i el que fa en realitat és “buscar, en lloc de la glòria del Senyor, la glòria humana i el benestar personal” (EG 93). Lluny de nosaltres aquesta intencionalitat. El camí que avui el Senyor ens assenyala és el del servei, l’estil que ens caracteritza com a deixebles missioners, que saben que el Mestre no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la vida. De nou, sant Joan ens ho diu ben clar: “El qui afirma que està en ell ha de viure tal com Jesús vivia” (1Jn 2,6). La vida de Jesús és, idò, el referent.

Mantenir-se en la unció vol dir caminar, la qual cosa demana “sortir” de moltes situacions de comoditat i caminar com Crist ho va fer. És el caminar dels paralítics curats de l’Evangeli, que s’aixecaven d’un bot i seguien el Senyor; és el caminar de Pere sobre les aigües, símbol de l’home que camina en la fe, que abandona tota seguretat i s’avança a l’encontre d’allò que només s’aconsegueix per la gràcia. És el caminar de Jesús que va passar fent el bé i comunicant l’amor misericordiós del Pare a tothom sense diferències. El perill apareix quan la intangibilitat de la unció de l’Esperit és reemplaçada per la tangibilitat cantant i sonant dels béns materials, de l’èxit, del prestigi, de les ànsies de poder, de l’obsessió per l’autoreferencialitat. És un mal que també patim a l’Església quan, com va passar en el poble d’Israel en el desert es va cansar de la unció, llavors és fàcil construir-se un vedell d’or (Ex 32,1-6).

Deixem que la unció rebuda fa 50 anys perduri i ens acompanyi tota la vida, fent que el nostre caminar sigui fet en la seva companyia, com els deixebles d’Emmaús. Ells parlen i Jesús els escolta pacientment mentre els fa sentir i gustar lo bo que és estar amb Ell fins que els obre els ulls i el reconeixen en la fracció del pa. Mantenir-se en la unció és perseverar en l’escolta de la Paraula com qui comparteix el pa. Necessitam sempre la gràcia de viure de la Paraula i de l’Eucaristia, que és allà d’on han de sortir paraules ungides que arribin al cor i abrusin els qui ens veuen i escolten. Paraules dites amb unció que són un signe de novetat per a tot el que feim i deim al llarg del dia.

Quan arribam a una determinada edat des d’on contemplem el camí recorregut i en donam gràcies a Déu, és quan la nostra paraula s’ha de fer saviesa i el nostre viure estímul d’entrega honrada i humil, posant en mans del Senyor tot el que som perquè ho transformi i ho posi en mans del Pare.