Homilia del bisbe de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull Anglada

en la festa de l’Estendard

Catedral de Mallorca, 31 de desembre de 2020

1 Jn 2,18-21. Us he escrit sabent que coneixeu la veritat. La mentida no ve mai de la veritat.

Salm 95. El Senyor judicarà el món amb justícia, tots els pobles amb la seva veritat.

Jn 1,1-18. La gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.

Tots som conscients de la manera com la pandèmia de la Covid-19 ens està afectant i com ha alterat també les festes i avui aquesta de l’Estendard, fins el punt d’haver de suprimir-se la majoria dels actes als que estàvem acostumats. També ens afecta a nosaltres, els cristians, que també cada any hi aportam la singularitat de la celebració de l’Eucaristia i la pregària pel nostre poble i per les autoritats que ens regeixen. Una festa per a una major consciència de poble i d’Església, per a tots els qui la nostra fe ens porta a viure el compromís ciutadà com un acte de caritat social i política, fonament de l’amistat social i de la fraternitat universal. Tenim motius per a celebrar aquesta festa en allò que te de vivència cristiana, perquè la trobada amb Jesús -ell que és la Paraula que prové de Déu i és Déu- sempre es font de joia, de nova força, de compromís social i, en aquests moments, sobretot, de consol, de cohesió comunitària i d’esperança.

Ahir fosquet, celebrant la tradicional Eucaristia de vigília a la basílica de sant Miquel, i commemorant el moment en el qual el rei en Jaume invoca la Mare de Déu de la Salut, patrona de la ciutat, també nosaltres, als seus peus, ja teníem l’objectiu de fixar-nos en la primera necessitat d’avui «La Salut», nom amb el qual segueix essent invocada per la ciutat. Per això, ja ahir, com ho hem anat fent durant aquests llargs mesos de pandèmia, invocàvem la seva intercessió perquè siguem alliberats d’aquesta malaltia contagiosa que, d’una forma o altra, és la causa de confinament, de privacions de llibertat i de moviments, d’estrictes mesures de prevenció, també de patiment, de por i d’incertesa. Som aquí, Senyor, portant tot aquest feix i el que volem és enfortir la nostra confiança en Vós, Pare de misericòrdia, perquè ens mantingueu ferms i solidaris, ben disposats a allargar la mà a qui ho necessiti, decidits a no defallir en les respostes que a cada moment hem de donar.

Aquest és el motiu pel qual avui, aquí, a la nostra Seu, Mare de les esglésies de Mallorca, ens hem reunit per pregar. No tenim altra intenció que descobrir una vegada més la presència de Déu en el caminar de la nostra història religiosa i secular, i escoltar la paraula que ens diu. Llegir l’actualitat d’allò que avui commemoram i que va tenir lloc l’any 1229, ens situa davant d’una realitat nova i complexa. No hauríem imaginat mai fa un any que tot rodés d’aquesta manera i que els nostres esquemes i organitzacions haguessin de sofrir uns canvis d’hàbits tant inesperats. Per això, hem hagut de plantejar-nos moltes coses de nou i donar respostes a les que no estàvem acostumats. La situació de precarietat sanitària i econòmica afectada, no ens cassos aïllats sinó en la seva globalitat, ens ha forçat a pensar més en allò que és essencial i, així, anar deixant de banda tot allò altre que és més secundari i prescindible. Ens ha fet més pobres, però talvegada més austers, més empàtics i més autèntics.

Fa un any, ta dia com avui, us convidava a contemplar la nostra memòria històrica mitjançant aquells esdeveniments que han marcat de forma definitiva en el temps el caminar del nostre poble. Per això, us deia que els conceptes de país, de tradició viva, de cultura, de llengua, de trets identitaris que s’han anat consolidant amb el pas dels segles i que tenen l’origen en una data que ha estat sempre un referent important. Diverses cultures amb la seva pluralitat de manifestacions polítiques, socials, religioses, ciutadanes i familiars, han anat configurant estils de vida i creant tradicions que han passat de generació en generació i han mantingut una forma de dir, de ser i de fer en les que tots ens hi sentim d’alguna manera implicats. De tot això avui, un any més, en feim memòria. La ruptura amb els passat ens trauria perspectiva per a edificar el present i posar bones bases de futur. Per això, l’hem de tenir present amb les seves ombres i les seves llums, això sí, amb un sà esforç de discerniment i de perspectiva històrica.

La veritat de la nostra història, la de sempre i la més recent tant condicionada, ens convida per fidelitat a obrir-nos a la creació de nous vincles socials veritablement humans. Hem de posar més humanitat en tot allò que emprenem. Darrerament s’han valorat molt tots els gestos de germanor i de solidaritat que hem pogut presenciar i veure com a moltes persones i famílies se’ls anaven obrint camins que mai no haurien sospitat. Aquesta veritat és la d’uns homes i dones que no han cercat els seus propis interessos, sinó que han servit gratuïtament i incondicionalment la comunitat humana, tant mancada de recursos materials i humans, tant necessitada d’acompanyament espiritual, tant buida d’afecte, tan minvada de companyia… Avui, sant Joan evangelista ens escriu precisament en aquest sentit, pensant en els qui «coneixem la veritat» (1Jn 2,18-21), la qual cosa significa conèixer Jesús amb tot el que conté de profunditat, de gràcia, de capacitat de discerniment, d’actitud de servei, d’estimació, de sensibilitat per allò que és més feble i necessita  atenció, de responsabilitat en estendre el bé, de servir el bé de tots i posant com a prioritat la dignitat emanada dels drets humans per a tothom.

Tot aquest temps de pandèmia ens ha mostrat una forma peculiar de viure aquesta veritat quan hem compartit vivències comunes, situacions que tots hem viscut: la incertesa, la por a la malaltia, l’aïllament social i físic, les situacions de dol, la carestia de recursos humans, materials i espirituals. Des de Càritas, en un immens treball desplegat per tot arreu, s’ha donat a conèixer com en els cassos de participants amb alta vulnerabilitat s’han  hagut de tenir en compte moltes coses a nivell de prevenció, com, assegurar el manteniment del compliment terapèutic; detectar possibles conductes de risc; conèixer a fons cada realitat familiar i detectar possibles situacions sobrevingudes pel confinament, com la violència familiar, les crisis d’ansietat, els signes depressius…

Aquesta situació extrema que estam vivint ha afectat -com he dit abans- a les persones més vulnerables, però també a moltes persones normalitzades que han vist tomballejar-se el seu estil de vida i les bases sobre les quals s’assentava la seva seguretat. “Mai m’hauria imaginat haver de demanar ajuda per pagar el lloguer”, expressions com aquesta i altres que mostren un sobtat canvi de vida cap a precari, cap a una pobresa severa, fan veure el patiment que crea haver de dependre d’ajudes puntuals i no tenir cap perspectiva de solució perquè s’ha entrat en el grup dels milions que estan a l’atur, o dels mils que no han cobrat els ertos, o dels qui han vist reduïdes les ajudes de què disposaven. I un problema sobrevingut: qui ajuda als qui ajuden? Com a què de persones entregades a nivell sanitari, professionals i voluntaris de diferents oficis han arribat a moments d’extenuació i esgotament per l’allau de situacions complicades a atendre i no poder comptar amb prou recursos ni prou ajuda humana.

Aquesta és la situació del nostre poble en un moment en el qual voldria que féssim l’esforç de veure’ho així des de la fe. Jesús s’hi encarna a través de tantes persones que en nom seu -sabent-ho o no- estan regalant temps i oferint vida en bé dels altres. Ens diu el papa Francesc que és el «gust espiritual de ser poble» (cf. EG 268-274) i ens demana fer l’esforç de mirar com Jesús estima el seu poble i té mil detalls d’atenció a la gent, als més petits i exclosos, als malalts i als pecadors, als joves, a les dones, als estrangers, als d’altres creences… «L’entrega de Jesús a la creu -dirà- no és més que la culminació d’aquest estil que va marcar tota la seva existència. Captivats per aquest model, desitgem integrar-nos a fons en la societat, compartim la vida amb tots, escoltem les seves inquietuds, col·laborem materialment i espiritualment amb ells en les seves necessitats, alegrem-nos amb els qui estan alegres, plorem amb els qui ploren i comprometem-nos en la construcció d&#39un món nou, braç a braç amb els altres. Però no per obligació, no com un pes que ens desgasta, sinó com una opció personal que ens omple d&#39alegria i ens atorga identitat».

Per tot això, avui l’aportació cristiana a la festa de l’Estendard, junt amb aquestes virtuts cíviques que he anat comentant i tot allò de bo que cada dia hem de fer per cuidar-se a cadascú, cuidar els altres i cuidar l’entorn en el qual vivim i sobre el qual exercim tanta influència, la nostra aportació és la pregària, la qual, a més de ser un acte de fe en el Déu creador i misericordiós, és una acció de solidaritat en bé de tot el poble pel compromís d’implicació que amb ell suposa. Pregar pel poble, en el cor del poble i amb el poble, i en el nostre cas pel poble mallorquí i com Església que en forma part, és comprometre’s i molt en el seu caminar. «Si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta» (Jm 2, 17).

Hem vingut per pregar, però la pregària no pot quedar reduïda a una autocomplaença o a una bella utopia. La pregària ens insereix en el cor de la vida i en tot allò que en ella hi trobam. Lo primer que trobam és la necessitat de crear vincles que assegurin un camí de fraternitat i en el qual s’hi va forjant l’amistat social, mentre es van llimant i superant diferències que contenen errors, corrupció i ineficiència. El camí eficaç cap a la fraternitat i la pau social -diu el papa Francesc a Fratelli tutti– és el d’una sana i bona política. En l’actual situació, va bé pensar que «hi ha coses que han de ser canviades amb replantejaments de fons i transformacions importants. Només ho pot liderar una sana política, convocant els més diversos sectors i els sabers més variats. D’aquesta manera -segueix dient el Papa- una economia integrada en un projecte polític, social, cultural i popular que cerqui el bé comú pot obrir camí a oportunitats diferents, que no impliquen aturar la creativitat humana i el seu somni de progrés, sinó orientar aquesta energia amb vies noves» (FT 179; LS’ 191). Tant de bo que vagi per aquí la nova normalitat!

És important que en una festa del poble, de caire polític pel seu origen i significació com és la de l’Estendard, puguem dir que «qualsevol esforç en aquesta línia esdevé un exercici suprem de caritat. Perquè un individu pot ajudar a una persona necessitada (com tant ho veim en aquest temps de pandèmia), però quan s’uneix a altres per a generar processos socials de fraternitat i de justícia per a tots, entra en el camp de la més àmplia caritat, la caritat política. Es tracta d’avançar cap a un orde social i polític l’ànima del qual sigui la caritat social. Una vegada més, -ens ho diu el papa Francesc- us convoco a rehabilitar la política que és una altíssima vocació, una de les formes més precioses de la caritat, perquè cerca el bé comú» (FT 180).

Segons Jesús, a qui reconeixem com a Llum i Paraula per a la nostra vida, la caritat és la síntesi de tota la Llei (Mt 22, 36-40) «això suposa reconèixer que l’amor, ple de petits gestos d’atenció mútua, és també civil i polític i es manifesta en totes les accions que pretenen construir un món millor. Per aquesta raó, l’amor no solament s’expressa en relacions íntimes i properes, sinó en les macro-relacions, com les relacions socials, econòmiques i polítiques» (FT 181).

«Aquesta caritat política suposa haver desenvolupat un sentit social que supera tota mentalitat individualista» (FT 182). I també populista, en quant ignora la legitimitat de la noció de poble, fins i tot podria incloure l’intent d’eliminar la mateixa paraula “democràcia” (cf. FT 157). Més encara, «pot derivar en insà populisme quan es converteix en l’habilitat d’algú per a captivar en vista a instrumentalitzar políticament la cultura del poble, en qualsevol signe ideològic, al servei del seu projecte personal i de la seva perpetuació en el poder» (FT 159).

Quan els cristians s’insereixen en les realitats temporals i es comprometen en la transformació de la societat segons l’Evangeli -que el trobam tan ben concretat en la doctrina social de l’Església i el pensament social dels darrers Papes, com ara el papa Francesc, els passa com a Jesús, tal com ho hem llegit avui a l’Evangeli, que «el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit». Però a la vegada hi ha una promesa, que «a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu» (Evangeli, cf. Jn 1,1-18). Aquesta és la dignitat que Déu ens concedeix i que es verifica en la persona que estima i que es tradueix en «amor social», a qui el papa Francesc defineix com «aquella força capaç de suscitar vies noves per afrontar els problemes del món d’avui i per a renovar profundament des del seu interior les estructures, les organitzacions socials i els ordenaments jurídics» (FT 183). Per això té tanta força la caritat, perquè «és en el cor de tota vida social sana i oberta» (FT 184).

Celebrar enguany la festa de l’Estendard, Diada del nostre poble de Mallorca, i fer-ho d’aquesta manera tan retallada per la pandèmia, no ens eximeix dels nostres compromisos de ciutadans com a poble, sinó ben al contrari, ens és un estímul per entregar-nos encara més a estimar-lo i a servir-lo en les persones concreten que el formen i, en aquest moments durs que vivim, amb preferència als malalts i als més afectats a tots nivells. Amb l’esforç de tots i amb l’ajuda de Déu, ens en sortirem, tinguem seny, facem bondat, evitem ocasions de contagi, confiem, i que la flama de l’amor mantengui ben encesa l’esperança. Que així sia!