«Un temple és l’única cosa digna de representar el sentir d’un poble, ja que la religió és la cosa més elevada en la persona humana» (Antoni Gaudí, arquitecte)

«La diada d’avui és santa, dedicada al Senyor, el nostre Déu. No vos lamenteu ni ploreu, no vos poseu trists: que el goig del Senyor és la vostra força». Després de 789 anys de celebrar-se aquí la primera Eucaristia, avui aquesta església parroquial de sant Miquel, on hi ha també el santuari de la Mare de Déu de la Salut, es dedicada al Senyor amb el títol de basílica, dignitat concedida pel papa Francesc el dia 19 de març d’enguany. Donam gràcies a Déu pel que significa aquesta distinció per aquesta parròquia i arxiprestat, per la ciutat de Palma i per tota la diòcesi.

Assumim la responsabilitat que aquesta basílica sigui un lloc de pregària, un santuari on la Mare reuneix els seus fills, on la taula de l’Eucaristia és aliment per a tots els qui s’hi acosten, on la trobada amb Jesús en el sagrament del Perdó torna la pau i la reconciliació als qui es converteixen, on l’Evangeli és anunciat i l’exercici de la caritat amb els mes necessitats, els preferits de Jesús.

Molts anys d’història ens precedeixen. Aquesta parròquia de sant Miquel és una de les més quatre més antigues de Palma, just uns anys després de la conquesta cristiana del 31 de desembre de 1229 pel Rei Jaume I. A llarg dels anys han acollit sempre en el cor de la ciutat tots els qui han trobat en ella la força de la pregària, el consol de la Paraula, l’aliment de l’Eucaristia i la pau del Perdó. Una església de portes obertes, cada dia acull els nombrosos feels que hi entren. Acolliment, silenci, pregària, comunitat que reuneix persones molt diverses, provinents d’aquesta illa i d’arreu del món, són els gests que fan d’un edifici, una església de «pedres vives» ajustades a la pedra angular, la pedra fonamental, que és Jesucrist.

La designació de «basílica» s’uneix avui a la dedicació d’aquesta església, a consagrar-la al Senyor. Què feim, però, quan li dedicam aquest temple? Les pedres que el constitueixen són una eloqüent paràbola. Porten un missatge inconfusible, un misteri de fe que la Paraula de Déu que hem proclamat explica: «Sou un edifici construït per Déu. Que cadascú miri bé com construeix. De fonament, ningú no en pot posar cap altre que el que està posat: Jesucrist» (1Co 3, 10-11).

El papa Francesc, en la seva primera homilia després de l’elecció com a bisbe de Roma i successor de Pere, entre les dues paraules –caminar i confessar– que definien la nova singladura que volia per a l’Església, va dir edificar. Segons la seva explicació, es referia a l’Església com a edifici en constant construcció, i va dir: «Edificar l’Església. Es parla de pedres: les pedres són consistents; però pedres vives, pedres ungides per l’Esperit Sant. Edificar l’Església, l’Esposa de Crist, sobre la pedra angular que és el mateix Senyor. Heus ací un altre moviment de la nostra vida: edificar».

Quan contemplam l’edifici material hi descobrim un simbolisme molt revelador. Perquè ho entenguem millor, fixem-nos en la pregària del prefaci, que d’aquí a uns moments resarem, i que introdueix la gran pregària eucarística. S’adreça al Pare i li diu: «vós simbolitzau admirablement el misteri de la vostra comunió amb nosaltres i el realitzau en aquesta casa visible que ens heu permès d’aixecar, en la qual contínuament escoltau i protegiu aquesta comunitat de feels que peregrina cap a vós. Aquí us construïu aquell temple, que som nosaltres, i així l’Església, estesa arreu del món, creix com a cos del Senyor que arribarà a la seva plenitud en la visió de pau de la Jerusalem del cel». Comunió i camí cap a la plenitud; i també pregària i santedat: són les claus per entendre el que defineix l’originalitat de l’edifici cristià sempre en construcció. També la part artística té la seva importància, perquè transmet bellesa i és una catequesi completa i suggeridora, que vol ajudar a veure i entendre allò a què ens adherim per fe.

D’altra part, Quan els temples són només obres d’art i només així se’ls considera i valora, necessiten purificar-se. Han de ser presència evangelitzadora, testimoni d’unitat d’una comunitat que prega i s’estima, unida com les sarments al Cep que es Crist, signe visible d’un presbiteri de pedres vives, cohesionades les unes amb les altres, expressió d’una acció pastoral duita a terme per deixebles missioners que, com diu el papa Francesc, primeregen, s’involucren, acompanyen, fructifiquen i fan festa. Comunitats escampades arreu de la nostra illa de Mallorca que conviden a construir la pau i la concòrdia entre les persones, les famílies i els pobles. Una Església entre les cases, un signe de vida entre els pobles, un cabdal pel qual el corrent d’aigua, en la seva activitat missionera, arriba arreu i ho inunda tot de vida. Una Església que es «tradició viva». Aquesta es l’autentica obra mestra. «Cos de Crist» enmig del món per a la seva salvació, que fa de cada home i de cada dona un digne «temple de Déu», fet a la seva imatge i semblança.

Aquesta és la qüestió de fons. Les paraules proclamades i escoltades a la segona lectura i que ens ha dirigit l’apòstol sant Pare donen en el clau del comportament que hem de deduir els qui ens sentim integrats a la comunitat cristiana i ens feim presents a les nostres esglésies. Llegim aquí, a banda i banda del presbiteri «Domus Dei aedificata – supra firmam petram». I davant l’altar: «Petra + autem + erat + Christus». «Acostau-vos a Jesucrist, que és la pedra viva, rebutjada pels homes, però escollida i preciosa als ulls de Déu”. Tinguem present aquest primer aspecte. I ara ve lo referent a nosaltres: «Vosaltres, com pedres vives, sou edificats per Déu com a temple de l’Esperit perquè formau una comunitat santa […] Vosaltres sou llinatge escollit, casa reial, comunitat sacerdotal, nació santa, poble que Déu s’ha reservat, perquè proclameu l’alabança d’aquell qui vos ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable» (1Pe 1,4-9).

Som pedres vives dedicats a Déu i als germans. Ahir fèiem aquesta reflexió que avui completam amb el que hem escoltat a l’Evangeli. «Avui he de quedar a casa teva» –ens acaba de dir Jesús com ho va dir a Zaqueu–. Quan deixam que Jesús entri a casa nostra és quan es dóna el canvi en la nostra vida. La trobada amb Jesús ens dóna l’alegria de l’Evangeli. Zaqueu, que era un corrupte, a casa seva descobreix Jesús que el crida a una vida honrada. Li diu a Jesús: «Senyor, ara mateix don als pobres la meitat dels meus béns i als qui he exigit més diners del compte, els en restituesc quatre vegades més». (Lc 19,1-10). I la resposta de Jesús no es fa esperar: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa». Encara més: «he vingut a cercar i salvar allò que s’havia perdut».

Il·luminats per Jesús i per aquesta comunicació de vida que ve de l’Esperit, entenem millor quina és la missió que hem de realitzar enmig del món: «l’Església interpel·la constantment tots els pobles i totes les nacions, perquè només en el nom de Crist és donada a l’home la salvació. La salvació […] abasta també aquest món en les realitats de l’economia i del treball, de la tècnica i de la comunicació, de la societat i de la política, de la comunitat internacional i de les relacions entre les cultures i els pobles» (CDSE 1).

Tota aquesta realitat pot veure’s il·luminada per l’acció de l’Esperit, tal com l’aigua que sortia del temple inunda la terra. A la pregària de Dedicació d’una Església, hi apareix aquesta dimensió de nova creació vers la realitat humana i social que necessita ser transformada, quan diu, entre d’altres aspectes: «Que aquí els vostres fidels, al voltant de la taula de l’altar, celebrin el memorial de la Pasqua i es nodreixin en el convit de la paraula i del cos de Crist. Que aquí ressoni l’ofrena joiosa de la lloança i la veu dels homes s’uneixi al cant dels àngels i pugi fins a vós una oració constant per la salvació del món. Que aquí els pobres trobin misericòrdia, els oprimits assoleixin la llibertat veritable i tots els homes es revesteixin de la dignitat de fills vostres, fins que, exultants, arribin a la Jerusalem del cel».

Per la presència de l’Esperit de Déu en la nostra vida, rebem la nostra màxima dignitat, i aixo fa que la Apòstol exclami: «El temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres». Així, «amb la predicació de l’Evangeli, la gracia dels sagraments i l’experiència de la comunió fraterna, l’Església «guareix i eleva la dignitat de la persona humana, consolida el conjunt de la societat humana i dóna sentit i un significat més profund al treball quotidià dels homes» (CDSI 51).