Tornar al llistat

Pandèmia en Advent, però en clau d’esperança

Sense deixar d’acompanyar-nos, el papa Francesc diu que «malgrat aquestes ombres denses que no convé ignorar, vull fer-me ressò de tants camins d’esperança. Perquè Déu continua vessant en la humanitat llavors de bé. La recent pandèmia ens ha permès rescatar i valorar molts companys i companyes de viatge que, en la por, van reaccionar donant la pròpia vida. Hem estat capaços de reconèixer com les nostres vides estan teixides i sostingudes per persones comunes que, sense cap dubte, han escrit els esdeveniments decisius de la nostra història compartida: metges, infermers i infermeres, farmacèutics, empleats dels supermercats, personal de neteja, cuidadors, transportistes, homes i dones que treballen per proporcionar serveis essencials i seguretat, voluntaris, sacerdots, religioses... van comprendre que ningú no se salva sol» (FT 54).

 

Ens convida a l’esperança perquè «està arrelada al dedins de l’ésser humà, perquè és audaç, perquè sap mirar més enllà de la comoditat personal, de les petites seguretats i compensacions que estrenyen l’horitzó, per obrir-se a grans ideals que fan la vida més bella i digna» (FT 55). La veritable esperança només pot ser Déu, a qui el profeta Isaïes li diu: «Cap orella no ha sentit ni cap ull no ha vist mai un Déu, fora de vós, que salvés els qui esperen en ell. Vós veníeu a trobar els qui feien el bé i es recordaven dels vostres camins» (64,3-4). L’esperança ha estat un oasi enmig del desert de la por i la inseguretat i ha fet dir a la gent: «Mira’ns, tots nosaltres som el teu poble» (64,8b). Déu manté la iniciativa de parlar-nos com a amics. És el regal que ens ofereix cada dia, setmana rere setmana, com a aliment necessari per mantenir viva la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat. La bona notícia és que, també en aquest temps d’Advent, hi ha algú –Jesús que ve– que ens surt a l’encontre i vol mantenir-nos viva l’esperança.

 

Quan posam l’esperança en Déu, reconeixem que som capaços d’obrir-nos-hi i, al mateix temps, capaços de comportar-nos com Déu ens ho fa entendre, ja que ens parla com a amics. Per això, cal vetlar, estar atents i escoltar-lo quan ens parla, perquè percebem no sols el que diu, sinó l’amor amb què ho diu, i «qui ha estat tocat per l’amor –diu Benet XVI– comença a intuir què seria pròpiament “vida”». La vida sencera és relació amb aquell qui és la font de la vida. Si estam en relació amb aquell que no mor, que és la Vida i l’Amor mateixos, aleshores som a la vida. Aleshores, «vivim». És la meta segura cap on ens fa caminar l’esperança.