Tornar al llistat

Homilia en la festa de Sant Sebastià, Patró de Palma, 2021

Homilia del Bisbe de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull Anglada

en la festa de Sant Sebastià, Patró de la Ciutat de Palma

dimecres, 20 de gener de 2021

 

Is 26,1-4 (1ª lectura);  He 13,1-2.5-6.14-16 (2ª lectura)  Lc 6,17-23a (Evangeli)

 

«Aquell que posseeix la paraula de Jesús, pot també, de debò, escoltar el seu silenci» (St Ignasi d’Antioquia). Ho llegíem aquesta setmana en la festa de sant Ignasi d’Antioquia i era com una invitació a estar molt atents al que està passant, atents a tanta paraula que flueix, però també fent l’esforç d’escoltar Déu enmig de tant silenci que embolcalla els carrers i les places, els establiments públics barrats, les esglésies amb l’aforament reduït i els llocs de lleure i diversió impedits... Noves mesures més restrictives perquè no acabam de ser prou responsables i els contagis avancen infectant tot el que troba o se li afavoreix. Tanmateix, enmig d’aquesta situació, no hem renunciat a viure la festa de sant Sebastià -com les altres festes d’aquest temps- amb el seu sabor cristià, original, fent cas de l’encàrrec de Jesús quan institueix l’Eucaristia i deixa dit com a testament «feis això en memòria meva». Per això, ho feim estant reunits aquí, per escoltar la Paraula que ens ve de Déu i per a ser també feels escoltadors del seu silenci, com deia Ignasi d’Antioquia.

 

Avui, una vegada més, la referència a Jesús; la referència als sants, com avui a sant Sebastià; la referencia als conciutadans que ens han precedit, i que també en les diferents pestes demanen la seva intercessió; la referència a la nostra ciutat i a tot el cos social; referents que ens obren els ulls a una necessitat que de cada vegada apareix amb més intensitat, i es la de sentir-nos corresponsables del seu caminar històric, sense renunciar a allò que més ens ha de configurar com a poble, que és la seva cohesió, el seu esforç compartit, les seves mesures de prudència, en una situació tan delicada en la qual ens hi va la salut personal i col·lectiva i és l’únic de la nostra part que ens ha de salvar de tants contratemps. Abans d’ahir llegia a la Litúrgia de les Hores aquell conegut text de sant Pau a la comunitat de Corint: «Déu ha disposat el cos de tal manera que no hi hagi desacord, sinó que tots els membres tenguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això -diu-, quan un membre sofreix, sofreixen amb ell tots els altres, i quan un membre és elogiat, tots els altres s’alegren amb ell» (1Co 12,24-26). Aquesta és la pràctica que Déu ens demana en aquesta conjuntura històrica que ens toca viure: que no hi hagi desacord entre nosaltres i que ens identifiquem amb els sofriments i les alegries dels altres.

 

És cert que aquesta sol·licitud dels uns pels altres no sempre hi és quan hi ha comportaments que desdiuen del conjunt i són un obstacle per a la convivència en pau i, a més, alteren l’equilibri social i fins i tot emocional que ens ha d’ajudar a mantenir-nos serens per afrontar allò que cada dia ens toca viure. Són actituds que hem de fer desaparèixer perquè desdiuen d’un «poble just», tal com la Paraula de Déu ens convida a fer-ho realitat entre nosaltres i, de forma especial, a la nostra ciutat, que, com els nostres avantpassats, avui invoca la misericòrdia de Déu recorrent a la intercessió de sant Sebastià. Ens hem d’enorgullir del que hem llegit en el profeta Isaïes referit al país de Judà quan ho podem contemplar des de la perspectiva també profètica de la nostra terra, de la nostra ciutat que s’honora de tenir a sant Sebastià com a patró. Diu Isaïes: «Tenim una ciutat fortificada, amb muralles i baluards que la salven. Obriu les portes i entrarà un poble just que guarda la fidelitat i manté ferm el seu cor. Vós el guardau en pau, perquè confia en vós. Confiau sempre en el Senyor» (Is 26,1-4). Meditant aquest text des de la perspectiva actual, m’he demanat quines són avui les nostres fortaleses, quines són aquestes muralles i aquests baluards que salven la nostra ciutat? És fort que ens ho demanem quan la crisi econòmica ve a ser com un cercle que ens ofega i sembla que hi ha poques perspectives de solució a curt termini. No podem pensar que la fortalesa, aquestes muralles i baluards als que ens havíem acostumat i ens donaven tanta seguretat, ara poden esdevenir novament un fracàs quan l’atropellament que molts viuen ve provocat per un individualisme consumista que ens corromp. I és que “els altres» no han entrat en el full de càlcul de la nostra voluntat d’austeritat i capacitat de compatir. «Llavors, els altres es converteixen en mers obstacles per a la pròpia tranquil·litat plaent. Llavors, els altres són tractats com a molèsties i l’agressivitat creix. Això s’accentua i arriba a nivells exasperants en èpoques de crisi, en situacions catastròfiques, en moments difícils en que surt a plena llum l’esperit del “salvi’s qui pugui”. Tanmateix, encara és possible optar pel conreu de l’amabilitat. Hi ha persones que ho fan in esdevenen estrelles enmig de la fosca» (FT 222). Vet aquí les fortaleses, les muralles i baluards que fan possible que per les seves portes hi entri un poble just, com diu Isaïes.

 

És d’alabar la voluntat d’empatia, d’amabilitat, de servei, de gestos plens de solidaritat i d’atenció cap els més febles -sobretot els malalts i els més mancats de recursos bàsics i de solvència econòmica- han estat a l’orde del dia des de sempre, però de forma més i més creixent des de que va esclatar la pandèmia. En ells hi descobrim molts signes d’esperança, una crida a viure la fraternitat amb uns esquemes nous que fugen de qualsevol pretensió de domini i opten per un estil de vida que no exclou a ningú sinó que integra més i més a tothom. S’ha de passar de la competició a la cooperació i així crear nous vincles de relació entre les persones i entre les institucions, on tots els drets humans són respectats i els deures corresponents són practicats. No podem exigir res als altres sense abans exigir-nos-ho a nosaltres mateixos. Necessitam expressar un estat d’ànim -com ens demana el papa Francesc- «que no sigui aspre, rude i dur, sinó afable, suau, que sosté i conforta» (FT 223). Decidim-nos per l’amabilitat de tracte, ja que el bon tracte ha de ser una de les claus de la fortalesa que ens ha de mantenir en forma. Quan avui també hem escoltat el fragment de la carta als cristians hebreus, que diu que «no deixem mai d’estimar-nos fraternalment i d’acollir els forasters» (He 13,1-2), i «que no ens oblidem de fer el bé i de compartir amb els altres allò que tenim» (He 13,16), ens està exhortant a recrear noves formes de viure, per a fer, no sols més lleugera la situació que origina la pandèmia per l’ajuda que ens hem de donar els uns als altres, sinó per erradicar del tot aquella altra pandèmia que és la globalització de la indiferència.

 

Això és el que avui demanam en la nostra pregària, tot recordant i valorant la fe dels qui al llarg dels segles han invocat la intercessió de sant Sebastià com a protector contra la pesta. Com versa una de les moltes gloses que han aparegut, també nosaltres deim pregant: «Senyor, Sant Sebastià, vós que sou tan eficient, i d’una pesta inclement Palma un pic vàreu salvar, torneu, que en aquest moment vos tornam necessitar». La pregària és important i molt necessària, és com la respiració, i més si ve plena de Paraula de Déu i de l’esperit evangèlic, però ens exigeix a la vegada que col·laborem amb tot allò que estigui de la nostra mà i completi la invocació. Pens en aquelles paraules de Jesús als seus deixebles quan, tornant de la missió que els havia encomanat, es queixen perquè no han pogut vèncer el mal com volien... Jesús els diu que hi ha certs «dimonis» que només es poden vèncer amb la pregària i el dejuni. Talvegada, aquest és el que hem d’integrar i ens falta: «dejuni que vol dir austeritat, renuncia, confinament, retallada d’horaris, abstenir-se de coses ben legítimes perquè altres les puguin tenir, deixar de competir i cooperar, compatir i no acaparar, privar-se de beneficis propis perquè altres també puguin tenir una oportunitat... Sabem que el dejuni no és agradable, que és sols un mitjà per aconseguir un objectiu que és de tots i és la salut, també de tots i per a tots.

 

 Contemplant Jesús, des del fragment de l’Evangeli que hem proclamat, el veim com tot això ho realitza en la seva vida i ens en dona exemple. Hi ha els deixebles, molts dels seus seguidors, una gentada del poble que havien vingut de tot el país per escoltar-lo i fer-se curar de les seves malalties (cf. Lc 6,17-23). Afegim-nos-hi també nosaltres, com hi va fer el jove sant Sebastià, al qui ajuntant-li la benaventurança que Jesús dedica als pobres, als qui passen fam i als qui ploren, hi afegeix la persecució pel fet de seguir Jesús, qui havia dit: «Feliços vosaltres quan per casa meva la gent vos odiarà, vos esquivarà, vos ofendrà i denigrarà el vostre nom: aquell dia alegrau-vos i feis festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel» (cf. Lc 6,17-23). No ens ve de nou que avui passi el mateix i visquem les mateixes reaccions de rebuig i de indiferència. Hem de ser forts, com els màrtirs, per això també demanam a la pregària poder vèncer aquests contratemps i, des de la intel·ligència i la voluntat, col·laborar amb el Senyor per aconseguir la salut del nostre poble, de tota la gent. Que així sia!  

     

 

+ Sebastià Taltavull Anglada

Bisbe de Mallorca