Tornar al llistat

El miracle de ser una persona amable

A l’encíclica Fratelli tutti, el papa Francesc ens proposa recuperar l’amabilitat. Un esforç més a fer en aquest temps de Quaresma, quan sentim l’exigència de tractar-nos bé els uns als altres, sabent que no és una qüestió de pensar-s’ho molt, sinó de fer-ho. És un signe de bon humor el del papa, el fet que digui que «de tant en tant apareix el miracle d’una persona amable, que deixa de banda les seves ansietats i urgències per prestar atenció, per regalar un somriure, per dir una paraula que estimuli, per possibilitar un espai d’escolta enmig de tanta indiferència. Aquest esforç, viscut cada dia, és capaç de crear aquesta convivència sana que venç les incomprensions i prevé els conflictes» (FT 224). Per desgràcia, però, també existeix l’antimiracle, tot allò -esdeveniment o persona- que en si mateix porta incorporat el conflicte i provoca un efecte destructor.

Contemplar una persona enfadada, plena d’odi o rancor, no és gens agradable, i més si ho és de forma persistent. Avui veim que és fàcil tornar-se agressiu, insultar, malparlar i no deixar espai a l’altre fins a caure en l’atropellament i en moviments de violència verbal que enrareixen l’ambient i distancien les persones, creant així un clima generalitzat de desconfiança. Passa tot el contrari amb l’aparició de l’amabilitat i tot recupera el seu equilibri. És l’amor que fa possible l’autèntic reconeixement de l’altre, valorant la seva dignitat.   

El papa Francesc descriu l’amabilitat com un «alliberament de la crueltat que a vegades penetra les relacions humanes, de l’ansietat que no ens deixa pensar en els altres, de la urgència distreta que ignora que els altres tenen dret a ser feliços. Avui no sol haver-hi ni temps ni energies disponibles per aturar-se a tractar bé els altres, a dir «si us plau», «perdó», «gràcies» (ibíd.). La conversió quaresmal i de sempre ens demana ser amables en el tracte, dir paraules d’encoratjament, que reconforten, que enforteixen, que estimulen, en comptes de paraules que humilien, que entristeixen, que irriten, que menyspreen (cf. FT 223).

Pensem-ho no sols com a compromís individual. Apliquem-ho al nivell dels diàlegs familiar, institucional, eclesial, educatiu i mediàtic. Tothom ha de poder gaudir del dret a la llibertat d’expressió com a vehicle de sinceritat i respecte, però mai per adulterar-la amb l’insult, la calúmnia, l’exclusió o la crítica destructiva. La fórmula desitjada serà sempre la voluntat de diàleg, capaç de crear ponts i eliminar murs, capaç d’edificar una societat en pau, en la qual doni goig de viure-hi. Ens toca fer aquesta obra d’artesania, orientada a la civilització de l’amor.