Tornar al llistat

L’amor de «misericòrdia» en aquest temps

Algú pot pensar que parlar de l’amor resulta ambigu pel sol fet de ser una paraula utilitzada amb molts sentits i obeint a situacions humanes ben diverses. Quan Jesús parla de l’amor es refereix a l’entrega a l’altre pel valor que és ell mateix, pel reconeixement de la seva dignitat i per la donació que fa de la pròpia vida. És així com ell ens ha estimat fins a dir que «ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics» (Jn 15,13) i immediatament dirà «vosaltres sou els meus amics» (v. 14). Des d’aquesta visió, vol que entenguem l’amistat des de la seva forma d’exercir-la. Per això, com fer-ho per introduir els valors evangèlics que són expressió d’aquest amor, com són la misericòrdia, la caritat, l’honestedat, la solidaritat, l’empatia, el servei gratuït, el perdó sense mesura, la justícia, entre tants altres, en situacions cada cop més deteriorades i abocades a la soledat, al desànim i a la desesperació? Ho és l’amor de misericòrdia, en la línia de les benaurances i la manera com estima Jesús, la nostra forma peculiar d’estimar?

Exercint la misericòrdia, que, com diu la mateixa paraula, és obrir el cor (...cordia) a allò més miserable (miseri...) podem generar confiança i fer que molts dels qui s’han vist frustrats i viuen decebuts, recuperin l’esperança. La tràgica experiència que està patint ara el món sencer a causa de la pandèmia, com en altre temps ho va viure el poble de Déu a l’exili patint una forta crisi religiosa i social, pot ser l’oportunitat per aixecar els ànims de tothom, una ocasió per implicar-se en una profunda renovació espiritual i en la recuperació de la identitat personal i col·lectiva. És evident que sense Déu perdem l’autèntica fesomia humana i no se’ns identifica. Entenc molt bé el papa Francesc quan diu que «fer present Déu és un bé per a les nostres societats» (FT 274).

La Doctrina Social de l’Església veu en aquesta forma d’estimar una opció clara per la justícia, que s’identifica amb l’amor. Des d’aquesta perspectiva «l’Església ensenya a socórrer el proïsme en les seves múltiples necessitats i prodiga en la comunitat humana innombrables obres de misericòrdia corporals i espirituals: d’entre aquestes obres, l’almoina feta als pobres és un dels principals testimonis de la caritat fraterna i és també una pràctica de justícia que agrada a Déu» (CDSE 184). Sant Gregori el Gran diu que «quan donem als pobres les coses indispensables, no els fem liberalitats personals, sinó que els retornem el que és seu. Més que fer un acte de caritat, el que fem es acomplir un deure de justícia». L’amor de l’Església pels pobres s’inspira en l’Evangeli de les benaurances, en la pobresa de Jesús i en la seva atenció als més desheretats.