Tornar al llistat

Que aquesta setmana sigui «santa», vivint l’«essencial»

Amb la celebració del Diumenge del Ram, iniciem el recorregut que ens portarà a la festa de Pasqua. Volem acompanyar Jesús, però sobretot volem deixar-nos acompanyar per Ell. La trajectòria que seguirem ens és marcada per la litúrgia amb la seva bellesa austera i incomparable. Deixem-nos portar pel ritme celebratiu de l’Església que ens convoca a fer hores extraordinàries aquesta Setmana Santa. Cerquem i cuidem molt els temps de pregària que l’Església ens ofereix, ja que han estat escollits amb molta saviesa i ens donen l’oportunitat joiosa de l’encontre amb Crist. El moment és significatiu. És l’«hora» de l’entrega, el màxim gest del Déu que ens demostra com estima la humanitat i dona la vida per ella en la persona del seu Fill Jesús. El més gran misteri d’amor fet realitat en la història de les persones i dels pobles.

 

Repassem el nostre recorregut quaresmal i facem un poc d’examen de consciència. Què ha passat que ens ajudi a projectar la nostra vida amb la intensitat de la fe, amb el goig de l’esperança i amb l’ardor de la caritat? Hem deixat que Jesús ens acompanyi i ens orienti? Ara necessitam contemplar-lo en el moment dramàtic de la seva mort i en el moment triomfant de la seva resurrecció, per tal d’associar-nos al misteri que explica la decisió de complir la voluntat de Déu, el Pare. Sabem que, per a Jesús, això no ha estat fàcil, com tampoc no ho és per a qualsevol persona que senti la temptació d’agafar un camí diferent del que li ha estat assenyalat.

 

Serà bo, idò, que ja a l’inici de la Setmana Santa anem a l’essencial i ens proposem d’apropar-nos a Jesús amb actitud creient, tot identificant-nos amb Ell en l’esforç de fer-nos entendre la voluntat del Pare i, també, identificant-nos, com fa Ell, amb tots els qui viuen de manera similar la mateixa tragèdia. Només és possible obrir el cor a l’esperança i a la vida de ressuscitats, si creim que el camí que cal seguir és el mateix que va fer Jesús, un camí d’abaixament, d’obediència al Pare, un camí d’humilitat. 

 

D’altra part, el silenci serà, a la vegada, la gran revelació, perquè quan l’home pretén anul·lar Déu, Déu calla. La soledat de la creu i el silenci que l’envolta es transformen en la màxima revelació i és el crit més agre i més gran de la història. Amb la mort de Jesús, la persona creu que ha aconseguit eliminar Déu, però haurà d’acceptar la seva impotència i la mesquinesa de la seva pretensió, quan hagi de reconèixer que Déu l’ha ressuscitat. 

 

Acompanyem Jesús en la seva entrega fins a la creu, i decidim-nos a acompanyar les persones que suporten el seu mateix pes per causa de la injustícia, la violència, la tortura i totes les violacions dels drets i la dignitat humana, especialment aquelles que atempten contra la vida de les persones, des de la concepció fins a la seva fi natural. Per això, som una comunitat capacitada per a celebrar la Vida plena, la que Jesús ens ha guanyat amb la seva mort i resurrecció.