Tornar al llistat

Homilia en la celebració del Diumenge de la Passió del Senyor o de Rams

No resulta fàcil donar unitat al començament d’aquesta Setmana Santa quan en la litúrgia d’aquest diumenge s’hi mesclen dues realitats tan diverses com parlar de «passió» en un moment en què tanta gent pateix de moltes maneres degut a la pandèmia del coronavirus i a la vegada parlar de «rams»; d’una banda, a l’Evangeli, ambient de tristor, persecució, traïció i mort i, de l’altra, ambient de triomf, d’alegria, d’entusiasme, d’aclamació... Hi ha una mescla de molts sentiments, contraposats i tot, però molt expressius i que donen contingut a allò que en aquest primer dia de setmana santa vivim i celebram, sentiments que en aquests moments també compartim enmig de privacions i mesures de prevenció i que han de fixar-se en Jesús per a veure també com ell ho viu.

Com encapçalament del fragment que hem llegit a la segona lectura, corresponent quasi al començament de la carta de sant Pau als cristians de Filips, som convidats, per tant, a «tenir els mateixos sentiments que Jesucrist». I, ¿quins són els sentiments de Jesucrist perquè ens els puguem fer nostres? Davant l’eufòria dels qui l’aclamen i aplaudeixen en la seva entrada a Jerusalem, la reacció de Jesús és de beneplàcit i condescendència, fins i tot d’agraïment a aquella multitud que l’aclama, el veu un líder nat i el vol fer rei. Són els pobres que l’han conegut, són els humils que s’han sentit defensats, són els descartats que ara s’han sentit integrats, són les dones que veuen que algú vetla pels seus drets i les defensa, són els infants als qui Jesús havia acollit, als qui volia a prop i fins i tot havia posat com exemple enfront de la malícia dels adults... Els sentiments de Jesús són els d’una persona integra, coherent, apassionada per la justícia, amant de la veritat fins a l’extrem, entregada a fer el màxim bé als més pobres i radicalment contrària als qui amb la hipocresia, la venjança, l’odi i l’abús de poder manipulaven el poble per a treure’n un benefici per a ells.

Però, si la primera part que hem viscut actualitzant la memòria de l’entrada de Jesús a Jerusalem, amb aclamacions, rams i palmes..., en la segona part, proclamada en la lectura de la Passió, descobrim uns altres sentiments en la persona de Jesús que relaten amb molta cruesa quin serà el final de la seva vida terrena. Ho hem escoltat en el relat que situa l’escena a l’hort de Getsemaní i Jesús diu als seus deixebles: «Sent una tristor a l’anima com per a morir-ne» És des d’aquest sentiment que demana als seus amics que vetlin i que no el deixin sol: «Quedau-vos aquí i vetlau» -els diu-. És en aquest moment que manifesta el màxim desconcert i la més profunda tristor quan es dirigeix a Déu, el Pare i li diu que ja no pot més i fa aquesta pregària: «Abbà, Pare, a vós tot us es possible: feis enfora de mi aquest calze. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que vós voleu». Complir la voluntat de Déu serà l’objectiu de tota la seva vida.

I és per fer la voluntat de Déu que Jesús es solidaritza amb les immenses multituds que pateixen persecució, refús i discriminació de tota mena. Comparteix amb elles el dolor de la persecució i el calze amarg d’una previsible mort no desitjada. Com tota persona, viu en la seva pròpia carn aquest sentiment de tristesa que li provoca el drama de la creu, fins el punt d’experimentar no només el refús dels seus conciutadans, sinó fins i tot la llunyania de Déu, tal com exclama clavat a la creu: «Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?».

No obstant això, la senzillesa de la narració evangèlica de Passió ens orienta a trobar-nos amb un Jesús que accepta el sentit redemptor del sofriment i integra a la seva vida la decisió de donar aquesta resposta definitiva, sempre mogut per l’amor.

El relat de la Passió segons sant Marc es troba marcat per un realisme sobri i que convida a allò que demanàvem a la pregària del primer diumenge de Quaresma, a fer un procés de coneixement de Jesús fins arribar a la plena adhesió per la fe. Vol evitar del tot una resposta fàcil o condicionada per la rapidesa, cosa, avui, molt freqüent quan la fe que proposa l’Església no es secundada per la conversió i es tendeix a rebaixar les seves exigències i viure un cristianisme només d’aparença, superficial i mediocre. Això demana la conversió que implica fer l’esforç d’integrar la pròpia vida en la de Jesús i anar aprenent dels seus mateixos sentiments, superant l’entusiasme momentani d’aquell que veu en Jesús un home qualsevol. Darrere aquesta figura humana, com la de cadascú de nosaltres, en la de Jesús s’hi amaga el seu secret que només es descobreix des de la fe, el que descobreix qui és realment ell.

Per això, hem d’apropar-nos a Jesús amb actitud creient, tot identificant-nos amb ell en l’esforç de fer-nos entendre la voluntat del Pare i, també, identificant- nos, com fa ell, amb tots els qui viuen de manera similar la mateixa tragèdia. Només és possible obrir el cor a l’esperança i a la vida de ressuscitats, si creiem que el camí que cal seguir es el mateix que va fer Jesús i que avui hem escoltat amb tot detall en el relat de la Passió. Més encara, quan hem escoltat de sant Pau que «Jesús havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixa i es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu», tenim la raó del secret que ha de ser desvetlat, que no serà altre que el de la seva divinitat, posada de manifest en la seva resurrecció.

En l’abaixament de Jesús, ens trobam davant la contestació i denuncia de tot intent d’orgull, apropiació indeguda, manipulació i tot el que pugui semblar una farsa, un espectacle, una pretensió de prestigi o obsessió de poder. La humilitat es la resposta, i el silenci, la gran revelació. Quan algú pretén anul·lar Déu, Deu calla. És la gran lliçó de Jesús en la seva passió, una lliçó que no acabam d’entendre del tot perquè ens costa acceptar la soledat de la creu i el silenci que l’envolta, quan de fet es transformen en la màxima revelació i en el crit més gran de la historia, perquè queda posada en evidència la pretensió d’eliminar-lo i fer-lo desaparèixer. És la mateixa pretensió viscuda al llarg de la història i que avui es repeteix contra els seguidors de Jesús com en el primer dia. Però, ¿qui aconseguirà separar-nos d’ell, de Crist, del qui sabem bé que tant ens estima? Res ni ningú absolutament, perquè ell, ressuscitat, ha vençut el mal, el pecat i la mort i, com diu sant Pau «està de la nostra part, ben a favor nostre», i això ens dona confiança, ànim i valentia.

 

Des de la pregària i l’acció solidària i caritativa, decidim-nos a acompanyar Jesús en la seva entrega fins la creu, i decidim-nos també a acompanyar tots els qui suporten el seu mateix pes per causa de la malaltia, de la soledat, de qualsevol violència, exclusió o injustícia, de la tortura física o psicològica, i de totes les violacions contra els drets humans, especialment aquelles que atempten contra la vida de les persones, des de la concepció fins a la seva fi natural. La nostra denuncia també es converteix en bon anunci quan treballam per una Església pobre amb els pobres, propera a les seves legitimes aspiracions i necessitats, una Església experta en humanitat, lliure com Jesús i bona acompanyant fins a donar la vida pels germans, tot això pel bé d’una societat que ha de viure en pau, plena de salut i felicitat. Per això, som una comunitat esperançada, perquè es veu capacitada per a celebrar la Vida plena, la que Jesús ens ha guanyat amb la seva mort i resurrecció, com ara ho farem en l’Eucaristia, comptant amb la seva presencia, que és força i aliment. Que així sia!