Tornar al llistat

És «profeta» el qui parla en nom de Déu

Avui no resulta fàcil ser coherent quan ni els més propers, fins i tot aquells amb qui convivim, no accepten que manifestem que som creients o que estam compromesos amb l’Església i valoram la seva actuació. La indiferència i el rebuig són el tast amarg que sovint apareix, la realitat de molts cristians que s’han proposat de ser-ho enmig de les tasques quotidianes i de la diversitat d’opcions i ofertes amb les quals es troben. Com moltes vegades passa, també avui, fer-se portaveu d’Algú que va a l’arrel de l’Evangeli i parlar en nom seu, no encaixa dins la llista d’allò que és habitual i la seva presència arriba a resultar incòmoda. El just és perseguit senzillament perquè és just. 

Adonem-nos com Jesús ho viu en la seva pròpia carn, amb el rebuig de la seva persona i l’oposició declarada a la seva paraula. Coneixent-lo a Ell, coneixent tantes persones que fan el bé i donen la vida cada dia pels seus germans, arribam a pensar: com és possible que una proposta tan atractiva, que un missatge d’alliberament i misericòrdia tan clar pugui rebre un tracte com aquest? Crida l’atenció que homes i dones que han volgut el bé del seu poble i de la humanitat sencera, persones generoses que han arribat a donar la seva vida, siguin assenyalades i posades a la llista dels indesitjables, d’aquells que cal fer fora de la ciutat, com ho van fer amb els profetes i amb Jesús.  

És essencial a la missió profètica pronunciar un missatge que no és propi, sinó de Déu. L’Església, en la seva raó de ser i per vocació, té aquesta consciència quan parla. Per això, valoram el bé que pot fer i de fet fa. A Déu li interessa que el coneguin, que sàpiguen que hi ha algú que el fa present, algú que li és fidel, que és enmig seu i parla en nom seu, algú escollit i enviat al seu mateix poble. A canvi, demana que el reconeguin, que l’acceptin, que l’escoltin, que l’estimin. Facem, entre tots, que això sigui possible!

Jesús tampoc no ho té fàcil. Passa per moments amargs en els quals experimenta el rebuig dels més propers. Ell mateix arriba a dir que «els profetes només son mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva» (Mc 6,4). Això vol dir que la situació que viu és molt delicada, i li resulta molt penós haver de constatar que no saben reconèixer-lo com el que és, com a enviat de Déu, especialment entre els més propers. 

En temps d’indiferència religiosa i, en alguns llocs, de persecució declarada o encoberta, ens va bé que sigui Jesús mateix qui ens susciti la pregunta sobre la seva identitat i sobre la seva relació amb cadascú de nosaltres. Ell sempre espera la nostra resposta, sempre està atent a la nostra reacció, la vol plena de confiança i, com a sant Pau, ens diu: «En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més, com més febles són les teves forces» (2Co 12,9).