És bo que cuidem a fons la motivació religiosa i cristiana de tota acció caritativa i tinguem molt present que aquesta no pot dur-se a terme en solitari. Pertànyer a una comunitat cristiana evita que l&#39acció voluntària es convertesqui en legitimació de l&#39individualisme, encara que aquest sigui de signe religiós.

La comunitat aporta a la persona cristiana la narrativa de Jesús; una tradició feta de lluita i esperança; i l&#39acompanyament sempre necessari per al creixement i l’aprenentatge de virtuts i valors que predisposen a un estil radical de servei. És la comunitat cristiana la que pot ajudar a tenir en compte els criteris de les benaurances sobre l&#39autèntica compassió, la solidaritat i l’exercici de la justícia.

Més encara, quan un voluntariat pretén la inclusió dels qui estan al marge, és absolutament necessària la comunitat com a vehicle d&#39aquesta inclusió. Aquesta només serà possible si un grup amb identitat i història pròpies i connectat amb la societat avala l’admissió dels exclosos. Avui, per les dimensions que va adquirint, mereix una atenció especial la persona de l’immigrant, el refugiat i els qui pateixen les noves pobreses.

Per a ser fidel a l’Evangeli, la comunitat sap que haurà de superar en tot moment les mateixes temptacions de Jesús per tal d’esdevenir aquell grup d’homes i dones fidels que lluiten sempre a favor de la dignitat humana, que esdevenen germans els uns dels altres i criden tots els éssers humans a la fraternitat, que esdevenen fills i els conviden a reconèixer Déu com a Pare.

La pregària de Parenostre és l’exemple més clar del que és la relació amb Déu, ja que preguem com a fills que es dirigeixen a Déu que és Pare comú, i per això ens consideram “germans” perquè l’invocam com a Pare de tots. Hi ha qui li costa resar el Parenostre perquè hi ha algú a qui li costa perdonar. Per això, el to comunitari “nostre” que té aquesta part de la pregària és una conseqüència d’un estil de vida que no es tanca en un mateix, en una persona, ni en un grup.