Quan el nom de la nostra illa s’identifica amb el qualificatiu de «missionera», la seva acció ha superat les barreres geogràfiques i humanes, i la solidaritat entre persones i pobles ha esdevingut el signe de la presència d’un Déu que estima i és font de bé i de felicitat. En paraules del papa Francesc, «només pot ser missioner algú que se senti bé buscant el bé dels altres, desitjant la felicitat dels altres. Aquesta obertura del cor és font de felicitat, perquè «fa més feliç donar que rebre» (Ac 20,35). Hom no viu millor si fuig dels altres, si s’amaga, si es nega a compartir, si es resisteix a donar, si es tanca en la comoditat. Això no és més que un lent suïcidi» (EG 272).

Dir «Mallorca Missionera» és definir un compromís cristià col·lectiu, és provocar consciència de poble, perquè «la missió en el cor del poble –com també diu el papa Francesc– no és una part de la meva vida… És quelcom que jo no puc arrencar del meu ésser si no vull destruir-me. Jo som una missió en aquesta terra, i per això som en aquest món. Cal reconèixer-se a si mateix com a marcat a foc per aquesta missió d’il·luminar, beneir, vivificar, aixecar, guarir, alliberar» (EG 273). Això explica les mans al cor i el cor a les mans, fent de tota la vida una obra d’amor, de santedat.

El camí de la santedat ens l’ha traçat recentment el papa Francesc quan ens diu que «cada sant és una missió, un projecte del Pare per a reflectir i encarnar, en un moment determinat de la historia, un aspecte de l’Evangeli» i reproduir en la pròpia existència diferents aspectes de la vida terrenal de Jesús: la seva proximitat als últims, la seva pobresa i altres manifestacions del seu lliurament per amor.

Sentir-nos «Mallorca Missionera» és endinsar-nos en la missió de predicar i viure l’Evangeli en el cor de la nostra illa i més enllà, sentint-nos vertaders deixebles missioners que s’han decidit per Jesús, que el donen a conèixer i el fan proper. En definitiva, que s’hi assemblen de cada dia més.