Quan tot ho feim en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, estam reconeixent el corrent de Vida que ens arriba com a do i contemplam el misteri d’Amor acollit en el nostre cor, en allò més íntim de la nostra intimitat. Pare, Fill i Esperit Sant, una revelació progressiva i de cada vegada més lluminosa de l’Amor de Déu ha estat infosa en els nostres cors amb la tendresa de Jesús i la força interior del seu Esperit. Una qüestió de fe i de lectura creient, ja que aquesta manifestació de l’Amor és perceptible en les persones, especialment les més senzilles, humils i pobres, en la humanitat, en la creació, en els esdeveniments, en la història de cada dia, en la comunitat fraternal de l’Església, en el goig de les celebracions sacramentals, sobretot en l’Eucaristia, en l’adoració, en la pregària… Tot parla de la glòria de Déu i de la nostra vida. 

Aquest admirable misteri de la Trinitat ens ha estat revelat per la paraula i la persona de Jesús i per l’acció de l’Esperit que clama en el nostre interior i per això podem dir confiadament «Pare!». Sant Pau ens ho explica així: «Tots els qui viuen portats per l’Esperit de Déu són fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci viure una altra vegada en el temor, sinó un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: “Abbà, Pare!” Així l’Esperit s’uneix a nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell» (Rm 8,14-17). En nosaltres, el resultat és l’amor viscut com «caritat», que és l’amor amb què Jesús estima, donant-se del tot, fent de la seva vida una ofrena per la nostra salvació. Sant Agustí deia: «Si veus la Trinitat, veus l’amor.»

Com explica Benet XVI, «en morir a la creu, Jesús “va lliurar l’esperit” (Jn 19,30), preludi del do de l’Esperit Sant que atorgaria després de la seva resurrecció (Jn 20,22). Es compliria així la promesa dels “torrents d’aigua viva” que, per l’efusió de l’Esperit, brollarien de les entranyes dels creients (cf. Jn 7,38-39). En efecte, l’Esperit és aquesta potència interior que harmonitza el cor d’ells amb el cor de Crist i els mou a estimar els germans com Ell els ha estimat quan s’ha posat a rentar els peus dels seus deixebles (cf. Jn 13,1-13) i, sobretot quan ha donat la seva vida per tots (cf. Jn 13,1; 15,13). L’Esperit és també la força que transforma el cor de la Comunitat eclesial perquè sigui en el món testimoni de l’amor del Pare, que vol fer de la humanitat, en el seu Fill, una sola família» (DCE 19). Des d’aquesta perspectiva, l’amor és el servei que presta l’Església per atendre constantment els sofriments i les necessitats dels homes i dones, els nostres germans, el servei de la caritat que fa present l’Amor de Déu i és font de tota espiritualitat.