Solem ser molt sensibles a l’hora d’exigir dels altres la màxima honradesa. De cada vegada hi ha més control social sobre persones i grups per la seva actuació dubtosa en el món de l’economia i les finances, i en el món de la política, per la seva relació concomitant. En qualsevol camp, a més, la corrupció és símptoma de comportaments poc nets, d’injustícies, de fraus, d’avarícia, d’orgull i d’hipocresia. Entre d’altres, són les actituds per les quals Jesús, citant paraules d’Isaïes, els diu: «aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi» (Mc 7,6). És la conclusió a la qual arriba quan li retreuen que els seus deixebles mengen amb les mans impures, és a dir, sense rentar-se les mans, una qüestió purament exterior i ritual.  

Serà important, per tant, fixar-nos en allò que és exterior i allò que és interior, dilema que ens situarà davant l’exigència d’honradesa. Als qui només es fixen en el culte exterior, poc els importa ser honrats, més bé els agrada semblar-ho, ja que la seva vida s’ha corromput en el seu interior i viuen només de la façana que amaga les més grans injustícies. Jesús dona tota la importància a l’actitud interior, la que adopta el cor, allò que decideix la persona en la seva intimitat, i per això diu que «només allò que surt de l’home el fa impur, perquè de dins de l’home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments dolents que el porten a cometre fornicacions, robatoris, assassinats, adulteris, estafes, maldats, enganys, indecències, enveges, insults, arrogància, insensatesa» (Mc 7,20-22). La llista és de Jesús, són paraules seves.

¿Quina és, idò, la vertadera actitud religiosa? Sant Jaume, ho diu ben clar: «La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu els orfes i les viudes en les seves necessitats, i us guardeu nets de la malícia del món» (Jm 1,27). L’amor a Déu es mesura a través de l’amor als altres, especialment als qui passen més necessitat. En aquests temps de tanta penúria econòmica i de crisi de valors, serà bo que ens demanem a qui feim costat, a qui ajudam i atenem, cap a quines capes de la nostra societat dediquen un major esforç les nostres comunitats cristianes, i on hi ha més persones compromeses. 

Som convidats a viure la religió del manament nou de l’amor, estimant com Jesús estima, la religió que fa del Déu Amor la força interior d’on neix tota obra bona, tota iniciativa social al servei del bé comú, tot esforç per a defensar la dignitat i els drets de tota persona. Tinguem presents les paraules de sant Joan: «Si algú afirmava “jo estim Déu”, però no estima el seu germà, és un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu… Qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà» (1Jn 5,20-21).