Mallorca, en la seva zona de Llevant, ha patit una de les catàstrofes naturals més agressives de la seva història i deixant tretze víctimes humanes, veient-se afectats sobretot el poble de Sant Llorenç i altres indrets com Son Carrió, s’Illot, Canyamel, Artà, sa Colònia de Sant Pere i Manacor.

D’això ja fa quasi tres setmanes i ara toca el temps de la reconstrucció i de la intensificació de l’ajuda a tot nivell humà, espiritual i psicològic. Ara és l’hora de mantenir el caliu de l’amistat, del bon veïnat, de la cooperació solidària, de fer realitat el compromís d’estar tots a una, pensant en tots i actuant a favor de tots.

L’amor, que ha actuat i segueix actuant enmig de la desgràcia, és més fort que qualsevol embat i actitud egoista. La solidaritat que s’ha viscut i també es viu en aquests moments és una espècie de paràbola que ens fa veure que quan ens unim per una causa comuna som capaços de respostes immediates i generoses. A l’homilia pronunciada aquell capvespre del funeral vaig dir que el que ha succeït i segueix succeint és el miracle de la solidaritat que es tradueix en fets valents i eloqüents que han significat la valuosa talla humana dels qui han quedat més afectats.

Són gestos que són una expressió viva de la defensa de la vida. Lo cert és que s’ha comprovat allò que diu Jesús: «Ningú no té un amor més gran, diu Jesús, que el qui dóna la vida pels qui més estima» (Jn 15,13). Hem contemplat amb emoció com una mare salvava la seva filla, mentre ella posava en perill la seva vida i era arrastrada amb el seu fill per la força de la torrentada. Aquesta mare representa l’amor de tots.

Ara hem de continuar, ajudant i reconstruint, fent-nos més solidaris que mai, comptant amb tota l’ajuda exterior i la força interior que ens podem comunicar els uns als altres, amb un cor que veu on hi ha necessitat i actua en conseqüència. És el programa del cristià que, més enllà d’idees i creences, compartim amb tot home i dona de bona voluntat.