De vegades hem sentit allò que tenim dues orelles i una boca perquè escoltem més i xerrem manco. La comunicació, com el diàleg, és un art que comença per un exercici important que és voler i saber escoltar. Per això, també, és important el silenci com a actitud interior i espai exterior, ja que ens dona la possibilitat d’atendre i entendre tot allò que es percep per la comunicació.

Fa un temps, el papa Francesc ja ens deia que «no és suficient passar pels “carrers” digitals, és a dir, estar connectats: és necessari que la connexió vagi acompanyada d’un vertader encontre. No podem viure sols, tancats en nosaltres mateixos. Necessitam estimar i ser estimats. Necessitam tendresa. Les estratègies comunicatives no garanteixen la bellesa, la bondat i la veritat de la comunicació. El món dels mitjans de comunicació no pot ser aliè a la preocupació per la humanitat, sinó que està cridat a expressar també tendresa. La xarxa digital pot ser un lloc ric en humanitat, no una xarxa de cables, sinó de persones humanes. El compromís personal és l’arrel mateixa de la credibilitat d’un comunicador».

Ara, en el missatge d’enguany en la Jornada de les Comunicacions Socials, diu que «en el projecte de Déu, la comunicació humana és una modalitat essencial per a viure la comunió. L’ésser humà, imatge i semblança del Creador, és capaç d’expressar i compartir la veritat, el bé i la bellesa. És capaç d’explicar l’experiència pròpia i descriure el món, i de construir així la memòria i la comprensió dels esdeveniments».

El problema arriba quan les notícies falses i malintencionades inunden amb el seu verí l’àmbit humà de qualsevol encontre. «Les notícies falses –diu Francesc– revelen la presència d’actituds intolerants i hipersensibles al mateix temps, amb l’únic resultat d’estendre el perill de l’arrogància i l’odi». Per això, fa una crida a fer realitat un periodisme de pau, un nou art de la comunicació, que ha de ser el nostre bon fer de cada dia.