Celebrar l&#39Eucaristia ens mostra l’amor amb que Déu Pare mira el món. Un Pare, que gràcies a Jesús que ens l’ha fet conèixer, vol que tots els fills i filles estiguin asseguts a la mateixa taula. ¿Com s&#39ha fet perceptible? Jesús ens ho fa arribar fent-se home com nosaltres pel misteri de la seva Encarnació, però vol perpetuar-lo quedant-se sacramentalment present en l’Eucaristia mitjançant les espècies de pa i vi. És el signe visible que ens obre els ulls de la fe i ens mou a anunciar-lo, fent que les condicions inhumanes de vida i les desigualtats canviïn a partir de la fracció del pa.

En un món que «acapara» i s’obsessiona «acaparant», ¿no és significatiu i enormement subversiu que els cristians reunits facem el gest de partir el pa eucarístic per a repartir-lo? ¿Què canvia en la comunitat que celebra l’Eucaristia? ¿Quin canvi provoca en les nostres relacions socials i en el cor de cadascú? ¿Què feim perquè l’obsessió per «acaparar» doni pas a l’obsessió per «compartir»?

Em deia un agnòstic després de la missa a la que havia assistit amb uns amics per primera vegada: «M’ha sorprès el gest que he vist que feies: has partit el pa i has dit que ho feies com ho va fer Jesús en el darrer sopar: per repartir-lo i compartir-lo. Ho he entès bé, però ¿sou conscients del que feis quan partiu el pa i del que significa?». Per això, em deman moltes vegades ¿què ha de canviar en cadascú, en l’Església, en la societat, amb la quantitat d’eucaristies que celebram i feim el gest de Jesús? ¿A què ens compromet?

Aquest gest d’amor que és l’Eucaristia, memorial de la mort i resurrecció del Senyor, no és un gest aïllat ni queda reclòs en el temple o en l&#39organització tancada d&#39un grup, sinó que transcendeix la vida per a transformar-la des de les seves arrels i projectar-la cap a Déu. D’altra part, ho sabem bé, exigeix un canvi profund en el conjunt de les nostres relacions humanes, promogut per l’exercici de la caritat com a signe identitari del qui segueix Jesús, que ens vol tots asseguts a taula.