Sense tu, no hi ha present. Amb tu, hi ha futur
Al lema d'aquest any «Sense tu, no hi ha present. Amb tu, hi ha futur» m'agradaria afegir una cosa que em sembla fonamental i té a veure amb el passat, amb aquesta memòria que no podem oblidar ja que en ella es va forjar la nostra existència cristiana, especialment des del Baptisme. En aquest moment —faci pocs o molts anys— es va posar el fonament de la nostra pertinença a aquesta comunitat universal que anomenam Església. En aquest moment vàrem rebre el do de la gràcia i Déu ens va envair amb el seu Esperit, fent de cada un de nosaltres un signe viu de la seva presència al món.
Parlar del present i del futur suposa haver fet una trajectòria que d'alguna manera ha marcat la nostra vida. La iniciació cristiana, i tot el procés que el segueix de maduració de la fe en l'etapa juvenil i adulta, és la que de mica en mica va creant consciència de ser una família de famílies, una comunitat de fe de la qual no podem prescindir si volem mantenir-nos drets i no caure en el buit de la indiferència o en la dura experiència de l'abandonament. Per aquesta raó, el present té ferma consistència quan és portador d'una experiència prèvia que l'ajuda a viure personalment la fe i a celebrar-la i compartir-la en el goig de la comunitat cristiana, on són molts els que s'han trobat per caminar junts.
El papa Francesc parla d'una Església jove perquè és capaç de tornar una i altra vegada a la font i que «és jove quan és ella mateixa, quan rep la força sempre nova de la Paraula de Déu, de l'Eucaristia, de la presència de Crist i de la força del seu Esperit cada dia» (Christus vivit, 35). Quan hi ha hagut un creixement normal des dels primers anys de la vida, és fàcil entendre que aquest bon fonament configura el present i enforteix el futur. Llavors, el sentit de pertinença no depèn només de requisits institucionals, sinó d'afecte i solidaritat entre els que formam l'Església.
Present i futur de la nostra existència com a cristians han de rebre molt de contingut i força per la qual cosa ja som sacramentalment fins que ho visquem existencialment, i si ho vivim amb alegria i coresponsabilitat. Es tracta de ser conscients que som una gran família, una gran llar en la qual es necessita la col·laboració de tots. «Crear «llar» —ens diu Francesc— en definitiva és crear familia, és aprendre a sentir-se units als altres més enllà de vincles utilitaris o funcionals, units de tal manera que sentim la vida una mica més humana. Crear llars, «cases de comunió», és permetre que la profecia prengui cos i faci les nostres hores i dies menys inhòspits, menys indiferents i anònims» (íbid. 217).
Viure l'avui, el present de la nostra Església ens exigeix el compromís de compartir una fe que es transforma en acció perquè sap molt bé que el testimoni contagia i anima a estar presents en tants escenaris tantes vegades com calgui. La crida és a la cohesió, a la cooperació i a la confiança, ja que el Senyor ha promès estar sempre amb nosaltres. Així ho viu l'Església des dels inicis i no cessa de cridar-nos a la comunió afectiva i efectiva, començant per atendre els més necessitats.
