Ja fa anys, els bisbes de les Balears i Pitiüses, en una carta pastoral sobre Ecologia i Turisme deien que la creació és bella a les nostres Illes, fent així un homenatge al Déu Creador que ens ha regalat aquest patrimoni natural perquè l’administrem bé i cultivem la seva bellesa. Uns vint anys abans sant Pau VI es referia a la problemàtica ecològica, presentant-la com una crisi, que és «una conseqüència dramàtica» -deia- de l’activitat descontrolada de l’ésser humà i deia que «a causa d’una explotació inconsiderada de la natura, l’ésser humà corre el risc de destruir-la i de ser al seu torn una víctima d’aquesta degradació». Si posam com a primer valor la persona humana, tot pot prendre una altra orientació, ja que «els progressos científics més extraordinaris, les proeses tècniques més sorprenents, el creixement econòmic més prodigiós, si no van acompanyats per un autèntic progrés social i moral, es giren en definitiva contra l’home» (LS’ 4).

Trobar l’equilibri entre la sàvia col·laboració humana amb la natura i la necessitat de treure’n un benefici econòmic, ha de dur també a una sàvia utilització dels recursos que té al seu abast. Optar per una conversió ecològica global significa esforçar-se per «salvaguardar les condicions morals d’una autèntica ecologia humana», la qual cosa demana reconèixer que la pròpia vida és un do que ha de ser protegit de diverses formes de degradació. L’aire pur dels boscos, la bellesa de les muntanyes i la frescor de les fonts i els rius, és un crit sagrat d’atenció sobre la manera com a certs nuclis urbans són tractades les diverses creacions patrimonials. Em faig ressò del papa Francesc quan diu que «el desafiament urgent de protegir la nostra casa de tots inclou la preocupació d’unir tota la família humana en la recerca d’un  desenvolupament sostenible i integral, ja que les coses poden canviar» (LS’ 13). 

El temps d’estiu, quan el contacte amb els espais naturals ens proporciona el goig de compartir-los, és bo que ens decidim a col·laborar positivament en la seva conservació i dignificació, ja que respectar la natura és estimar les persones. Francesc també ens diu en el mateix paràgraf que «el Creador no ens abandona, que mai no ha fet marxa enrere en el seu projecte d’amor, que no es penedeix d’haver-nos creat». Per això, seguint aquesta lògica, la de l’amor, els cristians podem fer aquesta aportació constructiva, exposant les raons de fe que, d’una banda, ens obliguen a frenar la degradació del nostre entorn natural que és obra de Déu i, de l’altra, ens conviden a introduir un esforç col·lectiu que doni unitat a la preocupació per la natura, la justícia envers els pobres, el compromís amb la societat, al diàleg constructiu, a l’amistat social i la pau interior. Bé s’ho paga pel bé de tots i de tot, fer l’esforç de traduir-ho en gestos de conversió.