Per a nosaltres, els cristians, el baptisme és un fet evident, una realitat que existeix i que ens orienta cap a una existència en Déu per sempre. Pel baptisme, som fills de de Déu en el Fill, Jesucrist. Aquesta convicció de fe i de vida cristiana és fonamental per entendre i viure la vocació a la qual hem estat cridats i a partir de la qual hem dit un “sí” a Jesús per a tota la vida. El baptisme marca i orienta tota la mostra vida i, per la seva trobada amb Jesús vivim l’alegria de l’Evangeli, que fa que ens identifiquem amb Ell i visquem els seus mateixos sentiments. Enamorat com n’estava d’Ell, sant Pau va arribar a dir “ja no som jo qui visc és Ell qui viu en mi”. Això i la vida entregada de tants cristians al llarg de la història ens estimula a nosaltres a dir i a fer el mateix.

Per a donar-nos exemple, Jesús ha volgut rebre el baptisme i s’ha posat a la filera dels pecadors, cosa ben insòlita, ja que Ell no tenia pecat i vol aparèixer com a qualsevol pecador. Qui pot entendre la profunditat d’aquesta humil presentació? És la màxima contestació a l’autosuficiència humana i convida a superar aquella actitud orgullosa dels qui diuen que no tenen pecat, dels qui manifesten no sentir-se necessitats de Déu ni de la seva misericòrdia.

Som terra sagrada, terra habitada per Déu. Tenim prou arguments per a dir que Déu existeix i ens estima, més arguments per a obrir-nos a les dimensions del seu amor i tractar tota persona humana, sigui creient o no, com estimada per Déu i objecte del nostre profund respecte i estimació. La solidaritat humana neix de la fe que professam des del baptisme, ja que a Déu li deim Pare “nostre”, de tots i totes sense distinció.

Serà bo que avui i sempre vulguem agrair el do del baptisme que ha orientat i desplegat d’aquesta manera la nostra vida. ¿Sabem quin dia va començar aquesta aventura? Convé saber-ho i recordar-ho sempre. És el dia en què Déu ens va donar la mà i vam començar a caminar confiats amb Ell i amb els altres, compartint un mateix camí.