«Surt i estigue’t a la muntanya, a la presència del Senyor que ara mateix passarà». Un bon consell per a l’estiu i per a tot temps. Tant si ens n’adonam immediatament o no, el Senyor surt al nostre encontre, ens acull, ens parla i ens anima. La seva irrupció no és violenta ni aparentment extraordinària. Tampoc no es confon amb fets prodigiosos que enlluernin o facin por. La seva presència pot captar-se en el «so d’un aire suau» davant del qual podem quedar sorpresos i meravellats. Haurem de posar-hi les actituds d’escolta atenta, de reconeixement creient i d’observació fidel, ja que a Déu se’l troba més en el silenci que en el renou, més en la senzillesa que en el prodigi. Hi ha molts signes que posen en evidència aquest pas del Senyor.

En la pregària dels salms llegim que «la fidelitat i l’amor es troben, i la bondat i la pau s’abracen». La seva acció entre nosaltres, especialment en el nostre interior, ens dona pau i obre el nostre cor a la fidelitat, a la justícia, a la misericòrdia. Són les nostres credencials, la nostra forma d’intervenir en la transformació d’una comunitat humana que pot arribar a entendre que alguna cosa nova li passa, que Algú l’acompanya amb predilecció. Quan tota la humanitat pateix una malaltia global que no esperava, ens sentim acompanyats, visitats pel Senyor? Necessitam aprofundir-ho i pregar. Necessitam temps, serenitat, pau del cor i silenci confiat.

Podem demanar en la pregària «que el Senyor fixi damunt nosaltres la seva mirada i ens doni la pau» (Nm 6,26), una pau genera fecunditat (Is 48,19), benestar (Is 48,18), prosperitat (Is 54,13), absència de por (Lv 26,6) i joia profunda (Pr 12,20)». Tota aquesta visió tan positiva del pas del Senyor ens obre a la revelació de la pau del Ressuscitat, fruit de la justícia i de la caritat, una pau entesa i assumida en la pregària que ens posa en contacte amb Déu i ens ofereix una nova vida.

És important que en aquesta perspectiva de l’encontre amb el Senyor prestem atenció a tots els qui, al nostre costat, viuen immersos en la indiferència, en la nostàlgia, en el pessimisme, en la temptació de l’abandó, del dubte i de la por. També enmig d’aquestes situacions, el pas del Senyor ens atreu i ens apropa a Ell i als altres. En aquests moments difícils –pensem-hi– són molts els qui esperen el nostre testimoni de fe i la nostra ajuda, per tal que vegin que Déu hi és, els estima, se’ls apropa i els parla. Així descobrim el seu pas entre nosaltres. També nosaltres podem ser pas de Déu per a ells.