L’esperança, la fe i la caritat constitueixen el fons comú de l’espiritualitat cristiana. Quan deim fe, deim confiança; quan deim confiança, deim esperança; quan deim confiança, també deim amor i caritat. Confiar en Déu serà, sobretot, sentir-se estimat per ell. «Tot el que expliqueu, feis-ho de manera que el qui us escolti cregui escoltant; esperi creient, i estimi esperant» (sant Agustí). Serà bo sempre recuperar l’esperança com a eix entre la fe i la caritat.

Som urgits per la Paraula de Déu a donar aquest testimoni: «Reverenciau de tot cor el Crist com a Senyor. Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de l’esperança que teniu» (1Pe 3,15). Vivim una situació humana i social que, en certs àmbits, es troba afectada per la desesperança i la por. Sentim com creix un clima de inseguretat marcat per la desconfiança. En molts mitjans de comunicació abunda un cotitzat profetisme de calamitats, fins i tot en grups compromesos s’observa un cert cansament, afectats per una sensació fatalista i de resignació.

Situats, tanmateix, enfront d’aquesta complexa realitat, els cristians hem d’afirmar que la resposta la té l’esperança. Déu és el fonament i la raó de la nostra esperança, el Déu que ha ressuscitat el seu Fill Jesucrist i ens ha donat el seu Esperit perquè creguem en ell i tinguem vida a voler. Se’ns demana ser testimonis d’esperança i de solidaritat per tal de incidir en tot allò que se’ns presenta. Donen la raó de l’esperança una paraula d’ànim i de consol, un gest de proximitat, una ajuda puntual o permanent. L’equilibri entre la celebració i l’acció caritativa, entre la contemplació i el compromís social, pot ajudar a viure un mateix ardor apostòlic i missioner.  

Motius per a creure, esperar i estimar, n’hi ha molts. Cal demanar-los i aprofundir-los en la pregària, i fer-ne un anunci silenciós i explícit alhora, ja que «l’esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor» (Rm 5,5).