Família i vocació. Església i Jubileu. Contemplant la família de Natzaret en la seva peregrinació a Jerusalem, podem intuir com apareix, en diàleg amb la família, la vocació de Jesús. La família, com a espai de vida i d’amor, és també lloc de projecció cap a la missió. D’això, en tenim molts exemples a les nostres famílies; exemples que ens fan veure que no només és possible que ho sigui, sinó fins i tot necessari, i l’Església no ha deixat mai de fer veure la importància decisiva de la família en la cultura vocacional. Avui ens hem de preguntar, des de la diversitat de models familiars que existeixen, si les famílies que han assumit el projecte cristià valoren prou la tasca vocacional que pertany als pares, i si realment són espais de proposta perquè els fills puguin rebre alguna llum en el seu camí.

Perquè això es doni, calen pares cristians que visquin amb amor, fidelitat i entrega la seva pròpia vocació matrimonial, i siguin exemple de la importància del discerniment que cal fer en tot moment per descobrir, des de la pregària i el diàleg, què vol Déu de cada membre que forma part de la comunitat familiar. Una societat a mesura de la família és la millor garantia contra tota tendència de tipus individualista, perquè en ella la persona és sempre el centre de l’atenció com a fi i mai com a mitjà.

Jesús, en la maduresa de la seva infantesa, apareix en el relat evangèlic d’avui com el referent decisiu per a la dimensió vocacional de la relació amb Déu, fins i tot fent que els seus pares, Maria i Josep, vegin quin és el lloc que li correspon i la missió a la qual ha estat cridat: «Per que em cercàveu? No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?» (evangeli). La resposta del fill als seus pares posa en evidencia el dret a l’orientació religiosa de la seva vida. És una crida indiscutible a que els pares i la família en el seu conjunt obrin el cor a Déu i deixin que actuï en el cor dels seus fills, allí on s’ha de consolidar el present, i treballar amb il·lusió i confiança de cara al futur. I que siguin com Jesús, que «creixia, avançava en enteniment i es guanyava el favor de Déu i dels homes», i «Maria conservava tots aquests records en el seu cor» (evangeli).

Amb ambient de vocació cristiana i contemplant l’arribada al temple, de Jesús amb els seus pares, estam obrint l‘Any Jubilar 2025 com a pelegrins de l’esperança. Ja ho hem dit molt al començament d’aquesta litúrgia i hem explicitat amb claredat que el tema de l’esperança haurà de ser al llarg de tot l’any una ocasió en la qual hi descobrim una crida a la renovació espiritual.

El papa Francesc ho va fer obrint la porta santa la nit de Nadal i un parell de dies després la porta del Jubileu a la presó romana de Rebibbia de Roma demanant que s’obrissin les portes del cor a l’esperança, un gest ple de contingut evangèlic. El Papa Francesc va colpejar la porta demanant que el Déu de l‘esperança estigui entre els presos. Aquest gest em va recordar molt que en una de les visites i reunió amb un grup de presos, quan ja marxava, una jove em va cridar per dir-me que a la presó era allà on estava aprenent què és l’esperança… Vaig quedar admirat. I és que l’esperança és un moviment interior que enforteix espiritualment la pròpia persona i l’ajuda a viure, a trobar sentit a tot el que fa. Ho hem dit al iniciar aquesta celebració jubilar: «L’Esperit Sant, en la seva presència perenne en el camí de l’Església, és qui irradia en els creients la llum de l’esperança: ell la manté encesa com una flama que mai no s’apaga, per donar suport i vigor a la nostra vida. De fet, no enganya ni defrauda perquè està fundada en l’amor de Déu».

Ho dic amb les mateixes paraules del papa Francesc en la seva homilia d’inauguració del Jubileu, com nosaltres ho feim avui: «El Jubileu és el temps de l’esperança. Un temps que ens convida a redescobrir l’alegria de la trobada amb el Senyor, ens crida a la renovació espiritual i ens compromet en la transformació de la nostra societat. Que aquest sigui realment un temps jubilar per a la nostra mare terra, desfigurada per la lògica del benefici; que arribi a ser-ho per als paisos mes pobres, ofegats per deutes injusts; que ho sigui per a tots aquells que son presoners de velles i noves esclavituds».

En comunió amb ell i compromesos a fer-ho realitat, hem de dir que «tots tenim el do i la tasca de dur esperança allà on s’ha perdut; allà on la vida està ferida en les expectatives traïdes, en els somnis romputs, en la soledat amarga de qui se sent derrotat en el sofriment que devasta l’ànima, en els dies llargs i buits dels presos, en les habitacions estretes i fredes dels pobres, en els llocs profanats per la guerra i la violència. És en aquests llocs on hem de sembrar esperança».

I jo pens, són tants els llocs –segurament nombrosos– on l’esperança pot tocar els cors i crear una nova forma de ser, de reaccionar, d’animar, de fer el bé…, deixant vells rancors, velles històries, velles frustracions provocades unes vegades per l’orgull i altres per enveges o gelosies, situacions que fan patir al qui les provoca i encara més al qui en rep les conseqüències, situacions que mai no han experimentat un raig d’esperança que entràs la llum d’un camí de solució…

El Jubileu com a ocasió privilegiada de reconciliació i de perdó ens dona la possibilitat de refer moltes coses, començant per un mateix. Només així podem esperar dels altres un canvi. El Jubileu s’obre perquè a tots ens sigui donada l’esperança, l’esperança de l’Evangeli, l’esperança de l’amor, l’esperança el perdó. L’esperança en que tot pot començar de nou, ja que Deu pot fer que tot sigui nou. Avui no hem obert unes portes materials, sí que hem obert la «porta santa» dels nostres cors, allà on l’amor ho pot tot, allà on «l’esperança no defrauda ni enganya perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors» (Rm 5,5). Pensem que, com demana sant Pere als primers cristians, nosaltres «hem d’estar preparats per a donar raó de la nostra esperança a tothom qui ens la demani» (1Pe 3,15). Serà, germans i germans estimats, la gran ocasió de donar testimoni.

(del Missatge Jornada Mundial de la Pau 2025 del papa Francesc (1-I-2025)

A tots vosaltres, esperança i pau, perquè aquest és un Any de gràcia que prové del Cor del Redemptor!

3. El 2025 l’Església catòlica celebra el Jubileu, esdeveniment que omple els cors d’esperança. El “jubileu” es remunta a una antiga tradició jueva, quan el so d’un corn de carner —en hebreu yobel— anunciava, cada quaranta-nou anys, un any de clemència i alliberament per a tot el poble (cf. Lv 25,10). Aquesta crida solemne havia de ressonar idealment a tot arreu (cf. Lv 25,9), per a restablir la justícia de Déu en diferents àmbits de la vida: en l’ús de la terra, en la possessió dels béns, en la relació amb el proïsme, sobretot pel que fa als més pobres i els qui havien caigut en desgràcia. El so del corn recordava a tot el poble —a qui era ric i a qui s’havia empobrit— que cap persona ve al món per a ser oprimida; som germans i germanes, fills del mateix Pare, nascuts per a ser lliures segons la voluntat del Senyor (cf. Lv 25,17.25.43.46.55).
4. També avui, el Jubileu és un esdeveniment que ens impulsa a buscar la justícia alliberadora de Déu sobre tota la terra. (a crear igualtat, condonació de deutes, reconciliació, perdó…)