Recentment, a Manacor i a Barcelona hem gaudit d’un espectacle excepcional i emotiu entorn del qui algú ha escrit amb total encert «la figura eterna de Llull». L’estam descobrint cada dia més. La seva recerca ompl pàgines d’assaigs, comentaris, estudis i opinions. I ara s’hi afegeix «La Cantata de Randa», obra musical de Salvador Brotons a partir d’un llibret de Neus Dalmau, que ha vingut a culminar el desig que ha mantingut quasi en èxtasi tot un públic que l’ha seguit sense pipellejar. Des d’aquestes senzilles lletres, la millor enhorabona i felicitació a tots els qui ho han fet possible. Quin regal!

Aquesta versió musical ha embellit una vegada més el bell recinte del Palau de la Música i com si li donés una projecció nova, posant de relleu –entre passat, present i futur– com el poble venera Ramon Llull des de fa set-cents anys. Temps, vida i obra de Llull hi queden plenament representats en els nou episodis que ho evoquen. Des de l’ambientació situada a l’edat mitjana, passant per les melodies gregorianes i trobadoresques, l’obra –com diu la presentació que d’ella se’n fa– té un intens regust medieval, amb moments contemplatius i extàtics, d’altres de gran lirisme i amb una apoteòsica conclusió.

Contemplant Llull, estam davant la trajectòria d’un home polifacètic que orienta la seva vida impressionat per Crist crucificat, de Qui rep la inspiració que l’obre a totes les dimensions del pensament. El seu desig l’expressa de forma meravellosa el text quan diu que «a la muntanya de Randa desitja ferventment que, més enllà de les seves investigacions intel·lectuals, la seva ànima sigui presa per Déu», fins el punt que el cant del Veni Creator Spiritus en fa emotiva pregària. Les paraules finals de l’obra mostren la talla humana i cristiana de Llull: «Demanares a l’amic de qui era. Respòs: –D’amor. De què ets? – D’amor. Qui t’ha engendrat? –Amor. On nasquist? –En amor. Qui t’ha nodrit? –Amor. De què vius? –D’amor. Com has nom? –Amor. “D’on vens? –D’amor. On vas? –A amor. On estàs? –En amor».