Quan ens decidim a ser una «Església en sortida», amb l’encàrrec de Jesús d’anar a tots els pobles i fer-los deixebles seus (Mt 28,19), hi ha la previsió de nous escenaris per a l’evangelització i noves iniciatives com a resposta als desafiaments que el moment actual ens presenta. Jesús ens demana a cada cristià i a cada comunitat «sortir de la pròpia comoditat i atrevir-nos a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli» (EG 20).

Ens ho diu així el papa Francesc: «Feel al model del Mestre, és vital que avui l’Església surti a anunciar l’Evangeli a tothom, en tots els llocs, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic i sense por. La joia de l’Evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú» (EG 23). Si els temps nous que vivim demanen un també plantejament nou de les estructures eclesials, hem de fer el possible perquè no condicionin el dinamisme evangelitzador que hi posam, ans el contrari, que tenguin vida nova i autèntic esperit evangèlic. Quan això no hi és –diu Francesc– qualsevol estructura nova es corromp en poc temps.

Tant el nou plantejament territorial –passam d’onze arxiprestats a sis– com tot el que es pensi, es programi i es realitzi des de les vicaries i delegacions episcopals junt amb els serveis que s’oferesquin, volem que tenguin la dinàmica de la sinodalitat, és a dir, l’estil de caminar junts, treballar en xarxa i actuar ben complementats i coordinats. Entre tots, feim l’esforç i preguem perquè sigui així. És un gest de conversió personal i pastoral. Els nous temps demanen noves iniciatives que ens portin a atendre nous escenaris. Hem de confiar amb el Senyor i no tenir por.

Ser una «Església en sortida», que va a allò que és essencial, demana actituds valentes de comunió i tenir molt clara i definida la missió. Per això, hem de pensar no només en ser una Església que es construeix des de dins, sinó en ser la que surt a la intempèrie a dialogar amb les noves cultures i compartir les alegries i esperances, les tristeses i angoixes que hi trobam.