Homilia de Mons. Sebastià Taltavull Anglada, Bisbe de Mallorca en la celebració de la Missa Crismal

Dimecres sant, Catedral de Mallorca, 16 d’abril de 2025

Isaïes 61, 1-3a.6a.8b-9. El Senyor m’ha ungit i m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts i a ungir-los amb perfums de festa.

Apocalipsi 1,5-8. Ha fet de nosaltres uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare.

Lluc 4,16-21. Això que avui sentiu contar de mi és el compliment de l’Escriptura.

Deixau-me saludar-vos amb aquestes paraules entranyables de sant Pau als cristians de Tessalònica i que faig meves per a dirigir-me avui a vosaltres: «Germans, sempre don gràcies a Déu per tots vosaltres i us tenim presents en les nostres pregàries. Contínuament recordam davant de Déu, el nostre Pare, la vostra fe activa, el vostre amor incansable i la vostra esperança constant en nostre Senyor Jesucrist. Sabem, germans estimats, que ell us ha escollit, perquè us vam anunciar l’Evangeli no tant sols amb paraules, sinó també amb les obres poderoses i tota la plenitud de l’Esperit Sant» (1Te 1,2-5a).

Més encara, us ho dic com quan es dirigeix als cristians de Coloses: «Donam gràcies a Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, i pregam constantment per vosaltres d’ençà que ens han parlat de la vostra fe en Jesucrist i de l’amor que teniu a tots els del poble sant, moguts com estau per l’esperança d’allò que us té reservat en el cel. Aquesta esperança us l’ha feta conèixer la paraula de la veritat, l’Evangeli, que ha arribat fins a vosaltres. I així com creix i dona fruit en tot el món, és present entre nosaltres» (Col 1,3,6a).

I també, us ho dic amb l’exhortació tan familiar que fa al seu deixeble Timoteu: «Don gràcies a Déu, a qui don culte amb consciència neta com els meus avantpassats, i et record constantment nit i dia, en les meves oracions. Tenc presents les teves llàgrimes i desig vivament de veure’t i omplir-me d’aquest goig. Faig memòria de la teva fe sincera, que ja tenien la teva àvia Lois i la teva mare Eunice. Tu la tens igual, n’estic segur. Per això et recoman que procuris de revifar el do de Déu que has rebut de les meves mans. Déu no ens ha donat un esperit de covardia, sinó un esperit de fortalesa, d’amor i de seny. Per tant, no t’avergonyeixis de donar testimoni de nostre Senyor ni t’avergonyeixis de mi, presoner per causa d’ell… Ell ens ha salvat i ens ha cridat amb una vocació santa, no en virtut de les nostres bones obres, sinó per la seva pròpia decisió i per la seva gràcia que abans dels segles ens havia concedit en Jesucrist… Guarda el valuós tresor de la fe, amb l’ajut de l’Esperit Sant que habita en nosaltres» (2Tm 1,3-8.9.14).

Aquesta és l’experiència viscuda per la primera Església, entusiasta pel seguiment de Jesús i que, a pesar de les dificultats, persecucions i desercions, manté viva l’esperança i posa els fonaments de futur en la fe i l’amor, com ho volem fer nosaltres. Això marca la nostra identitat expressada amb el nom de «cristià», nom que ens ve de Crist, el Messies, que vol dir l’Ungit. Com ell, hem estat «ungits» i «enviats». Tot allò que sant Pau descobreix, reconeix, alaba i agraeix de les comunitats a les quals escriu, fins i tot des de la presó, és fruit de la unció rebuda en el sagrament del Baptisme, de la Confirmació i de l’Orde.

Queda clar que aquest perfum de festa, al que hi ha fet referència Isaïes, no és per a perfumar-se a un mateix, sinó que és per als altres, als quals comunica el bon olor de Crist i la força de l’Esperit Sant. Aquesta és la missió rebuda i que vull llegir en cada un de vosaltres, preveres, diaques, consagrats i consagrades i tot els laics i laiques presents en el cor de les comunitats parroquials, educatives i moviments apostòlics, d’espiritualitat i d’acció caritativa i social, amb tota la dedicació que estau duent a terme i que avui, de forma especial agraïm al Senyor amb tota la comunitat diocesana reunida en aquesta Església mare, que és la Seu, ben representada per tots els aquí presents.

D’aquí a uns moments, en connexió amb l’Eucaristia, beneirem els olis dels catecúmens i dels malalts, i serà consagrat el crisma. És l’agraïment que feim al Senyor pel do de l’oli i la petició pel creixement de l’Església en nombre i en santedat, tenint com a centre Jesucrist que, ungit per l’Esperit Sant va passar pel món fent el bé. La Església de Mallorca ho ha sabut expressar molt encertadament en els diàlegs i aportacions de tots els grups sinodals, arxiprestals, consells diocesans i parroquials, col·legis diocesans, delegacions i moviments apostòlics i altres col·lectius, i que han confluït en un Pla pastoral per ajudar a dur a terme la missió que el Senyor ens ha encomanat i per a la qual hem estat ungits.

Tot aquest treball realitzat al llarg de més de tres anys ara s’ha vist enriquit pel Document final del Sínode que, juntament amb la feina feta aquí a la nostra diòcesi, assenyala un camí de comunió, de participació i de consciencia de missió que, entre tots ja hem començat a fer realitat des de que el dissabte, dia 11 de gener, vam fer públic en una Assemblea eclesial reunits a Seminari nou durant tot el dia, concretat en 7 grans objectius que conformen el Pla diocesà de pastoral. Ha estat possible després d’escoltar les propostes i suggeriments de tots en un treball sinodal i corresponsable, entre laics i laiques, membres de vida consagrada, diaques, preveres i bisbe. Un temps llarg de diàleg, reflexió i propostes que ara comença a veure els resultats en el moment en que ho duim a l’acció.

En tot aquest camí, la Paraula de Déu és llum que guia els nostres passos. Amb ella, la navegació és segura. Sempre m’ha impressionat, especialment des del moment en què en el segon viatge que vaig fer a Terra Santa, fent la visita a la Sinagoga de Natzaret, en va tocar llegir des de l’ambó la lectura que s’acaba de proclamar a l’Evangeli. Va ser emocionant! Era l’actualització de la lectura d’Isaïes que va fer Jesús mateix fa un poc més de vint segles. Jesús, llegint Isaïes, llegeix la seva identitat, la seva unció, la presència de l’Esperit en ell i la missió que rep. En les paraules que proclama, queda clar que els preferits de Déu són els desvalguts, els captius, els cecs, els oprimits… Un capgirament de l’acció humana que marcarà el conjunt de l’Evangeli i haurà de ser la forma d’actuar de tot cristià. Isaïes s’havia referit a curar els cors adolorits, a proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum, a consolar els qui estan de dol… I una referència directa que hem d’acollir cadascú des de la seva vocació. Déu ens diu: «Vosaltres sereu anomenats Sacerdots del Senyor, Ministres del nostre Déu» (1ª lectura). Vet aquí com ens anomena, ja que com diu l’Apocalipsi, «Jesucrist ha fet de nosaltres uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare» (Ap 1,6).

De tot això ens toca fer-ne vida en un moment en el qual ens demanam sense parar: com evangelitzar? Ho feim condicionats per la situació del món i amb una mirada especial a Europa i a la nostra realitat mallorquina més propera, i no sense condicionaments. A la darrera plenària de la conferència episcopal d’encara no fa un mes, citant a Zygmund Bauman, dèiem que «per damunt de tot, tenim la sensació que estam perdent el control sobre les nostres vides i veient-nos reduïts a la condició de peons moguts d’un lloc cap a l’altre en una partida entre jugadors desconeguts i indiferents a les nostres necessitats». Com ens demana el Document final del Sínode, haurem de refer relacions, processos i vincles, crear comunitats de referència i viure oberts i lúcids per a detectar com el Ressuscitat ens acompanya, tal com va acompanyar aquells deixebles que fugien decepcionats camí d’Emmaús.

Per tant, donada aquesta situació, ens haurem de demanar: cap on ens orienta la unció que hem rebut en el baptisme, la confirmació i l’orde? Per la unció sacramental rebuda en el baptisme ja existeix entre tots els batiats una comunió innegable, obra de la gràcia de Déu que ens manté espiritualment connectats com per un corrent de vida, una energia de resurrecció que fa que allò ja som sacramentalment ho arribem a ser existencialment. És el que hem vist en sant Pau quan es dirigeix a les primeres comunitats: valora la seva fe, però immediatament posa de relleu l’amor que la gent es té i el bé que estan fent a tot el poble, encara que això els suposi haver d’anar contracorrent.

Des del to programàtic que té el text evangèlic d’avui, unit al d’Isaïes, us convid a fer present Jesús en qualsevol lloc i circumstància, entusiasmats i vivint aquella espiritualitat que ens uneix íntimament a Ell i als nostres germans, posant-hi confiança, col·laboració, diàleg i pregària, essent agents d’animació i d’il·lusió per anar-ho fent amb constància al servei els uns dels altres per a una Església que vol ajudar a viure l’Evangeli i ser testimoni d’unitat, comunió i fraternitat. Fem, de l’oportunitat que ens dona aquest moment jubilar, una experiència gratificant de treball en equip, sinodal, remant junts dins la barca en la que estam des del Baptisme i hem anat ratificant en successius compromisos eclesials i ciutadans, empesos també pel vent de l’Esperit -sort d’ell tenim, que és gràcia!- per anar avançant sense por i amb coratge.

Us convid a que ens animem, a que no tinguem por i treballem junts, malgrat les circumstàncies de desencís o desànim que la visió pessimista d’uns o la indiferència d’altres ens puguin influenciar negativament. Que ningú digui «jo remaré sol» o «no necessit de ningú». La barca no la porta un de sol. Tots necessitam ser acompanyats i ajudats. Ens diu el papa Francesc que «la humilitat és un do de l’Esperit Sant: l’hem de demanar. La humilitat, com diu l’etimologia de la paraula, ens retorna a la terra, a l’humus, i ens recorda l’origen, on sense l’alè del Creador hauríem restat fang sense vida». Tractem de fer-ne experiència, deixant a part els protagonismes per a obrir-nos a la conversió que ens farà feliços i germans, més quan enguany de forma especial en ocasió del Jubileu de l’esperança, se’ns demana que en siguem portadors. Que així sia!