Catedral de Mallorca, 18 d’abril de 2025

En la Creu de Jesús hi conflueixen tots els drames i enigmes de la humanitat. La mateixa Creu és el primer drama i enigma sobre el qual ens demanam si existeix explicació possible, com també davant qualsevol drama i enigma de la humanitat. Quina és l’explicació sobre la mort de persones innocents, les que avui mateix els mitjans informatius ens en donen notícia mostrant l’esgarrifós espectacle d’una estesa de mort tirats per terra o davall d’uns edificis que han estat bombardejats. Jesús segueix clavat a la creu, fruit de l’escarni i malícia d’uns, fins tot amb l’absurda resposta dels qui diuen que els obliguen a matar sense odiar a les víctimes que cauran davall els seus míssils.

Jesús segueix clavat a la creu i en tantes creus que no són obra dels seus contemporanis. Són homes i dones de tots els temps, de tota la trista història de la humanitat. Són les creus que no estan fetes a la mida de ningú. Creus carregades a les espatlles de persones innocents obligades a portar-les fins el darrer moment. Són les creus que es carreguen sobre noves víctimes innocents en el caminar de cada dia: víctimes de la injustícia, del terrorisme, de l’avortament, de l’especulació, de la corrupció, del narcotràfic i del tràfic de persones, de la prostitució, de la insolidaritat, de tota violència de gènere, d’abús sexual i de poder, de qualsevol tipus d’agressió verbal, física, mediàtica i d’exclusió social.

Avui, a l’Evangeli de Joan, hem escoltat novament quina és i com és la creu carregada a les espatlles de Jesús. No és només una feixuga i incòmoda creu de llenya, mitjà de tortura i causa de mort per als qui han blasfemat contra Déu i han agitat el poble cridant-lo a la subversió política, sinó sobretot la insuportable creu injusta que posa el delinqüent a exposició i escarni públic perquè quedi així exposada a la vista de la gent el seu delicte. La detenció, els assots, la corona d’espines, el mantell de porpra, el títol de rei, la crucifixió, la roba de Jesús repartida entre els soldats i la túnica sortejada, una esponja xopa de vinagre per a fer més agra encara la set, la llençada al costat… No ens hi podem acostumar a aquest espectacle i veure morir així Jesús sense que no ens afecti en allò més mínim, ni reduir-ho a una escenificació teatral repetida una i altra vegada. Hi ha d’haver molt més: hi ha d’haver l’efecte “misericòrdia”, és a dir, el cor que es veu afectat per la misèria de l’altre i li provoca una actitud d’amor que el mou a transformar aquella realitat que veu en la persona que pateix. És la conversió!

Això que veim a nivell individual, contemplant la creu de Jesús en les persones que la pateixen, ens obre a la visió d’una humanitat també crucificada en els paisos més pobres, dels qui, aprofitant-se del poder i la riquesa material d’uns fan encara més gran insuportable la pobresa dels altres, creant sense escrúpols les desigualtats que de cada dia van a més, on els rics de cada vegada ho són més, i els pobres, de cada vegada més pobres.

Avui, una vegada més, davant la creu de Jesús, ens demanam: tanmateix, ¿hi ha alguna raó per a l’esperança?

Les primeres paraules que hem escoltat fa poc de la carta dirigida als cristians hebreus ens ha dit això tan clar: “Germans, mantinguem ferma la fe que professam, ja que en Jesús, el Fill de Déu, tenim el gran sacerdot que, travessant els cels, ha entrat davant Déu”. La raó de l’esperança la tenim en Ell, en Jesús, qui “en la seva submissió, Déu el va escoltar. Així, tot i que era Fill, va aprendre en nels sofriments què és obeir, així, es va convertir en font de salvació eterna”.

Encara més, pensem en allò que ens ha dit el profeta Isaïes, descrivint el sentit de la mort del Servent innocent de Déu: “Ell portava les nostres malalties, i havia pres damunt seu els nostres dolors: nosaltres el teníem per un home castigat que Déu assota i humilia. Mentre ell, per ls nostres faltes, moria malferit, fet pols per les nostres culpes, complia la pena que ens torna la pau, ls seves ferides ens curaven […] L’han sepultat amb els injusts, l’han enterrat amb els malfactors, a ell que no obrava amb violència ni tenia mai als llavis la perfídia […] Per ell, el designi del Senyor arribarà a on terme”.

Tenim resposta a la recerca de raons per a la nostra esperança. La promesa de la resurrecció és evident i Déu no falla quan promet. A la petició del bon lladre penedit la resposta de Jesús és clara: “Avui mateix serà amb mi al paradís!”. També nosaltres ens hem de convertir. Jesús ha dit: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a si mateix, que agafi la seva creu i em segueixi” (Mt 16,24), No hi ha seguiment de Jesús sense creu, sense abnegació ni venciment personal, sense entregar la pròpia vida.

Seguir Jesús no es redueix a ser només bones persones, a ser bona gent: per això no fa falta ni tan sols ser creient. No és fàcil l’abnegació quotidiana ni viure la vida com entrega. Per això és necessari anar allà on podem trobar la força, que és la relació personal amb Crist Crucificat i Ressuscitat, junt amb la proximitat als pobres i crucificats de nostre món. Mirar el Crucificat ens jutja i ens salva. Com a què de mirades estam observant aquests dies i quantes reaccions descobrim en tants rostres plens d’emoció, pregària i llàgrimes.

Per tot el que hem dit, pot quedar clar que Jesús no va voler ser crucificat en solitari, sinó que va voler unir la seva creu a les creus del món. Així vol que sigui la nostra contemplació, que no sempre resulta fàcil, però amb la seva mirada pot quedar purificada i neta la nostra. Jesús ho havia dit a les benaventurances: “Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu” (Mt 5,8).

Avui i en comunió amb tota l’Església, dedicarem a col·lecta a les comunitats cristianes de la Terra de Jesús, tant crucificades per la injusta i inacabable guerra a Palestina. Demanam, junt amb la pregària que no ha de faltar mai i ser artesans de la pau, la generositat amb aquests germans i germanes nostres que estan quedant amb els mínims per a poder sobreviure. Molts gràcies a tothom per la vostra generositat.