No podíem imaginar que en aquestes altures la guerra tornés a ser titular de primera pàgina. Ha estat la invasió injusta d’Ucraïna per part de Rússia la que li ha donat actualitat de forma inconcebible. El món ha reaccionat amb mostres de desacord i condemna. En un primer moment, des de la pregària i la solidaritat, hem volgut manifestar la nostra adhesió incondicional a l’acollida i atenció dels qui estan patint les conseqüències d’aquest absurd conflicte originat per una persona insensible a una humanitat que vol la pau i vol viure en pau. Les crides constants a la construcció d’aquesta pau s’han vist contradites pels constants atacs violents a persones i la destrucció d’habitatges. Estam davant l’espectacle d’una guerra retransmesa a tota hora i que clama al cel quan estam presenciant el sofriment de l’exili, on la població més feble ho deixa tot i fuig sense un rumb definitiu. El que ens queda és fer lloc a tanta gent que, desesperada, cerca refugi i espera ser acollida. 

El papa Francesc ha parlat de la «insensatesa diabòlica de la violència» i ha dit que la resposta és en la pregària i el dejuni. Què més podem fer?, ens demanam atordits i amb el corc de no saber què hem de fer més quan ja s’han esgotat les ajudes econòmiques i els mitjans de primera necessitat. Pregària i dejuni que són signe de confiança i solidaritat, de noves actituds per a compartir amb els més afectats per la violència allò que tenim i fins i tot allò que necessitam. Amb el papa Francesc hem demanat al Senyor que «inspiri un somni de retrobament, de diàleg, de justícia i de pau», «que ens impulsi a crear societats més sanes i un món més digne, sense fam, sense pobresa, sense violència, sense guerres». Mentre estic escrivint, se succeeixen les notícies de la dramàtica situació a la capital d’Ucraïna, Kiev, i altres poblacions, amb la fugida massiva dels seus habitants i l’amenaça de successius bombardejos. Fa la impressió que algú ha perdut el cap i el cor ja no dicta cap sentiment de compassió. 

A l’encíclica Fratelli tutti, Francesc ja advertia que «la guerra no és un fantasma del passat, sinó que s’ha convertit en una amenaça constant», que «la guerra és la negació de tots els drets i una dramàtica agressió a l’ambient», que «si es vol un veritable desenvolupament humà integral per a tothom, s’ha de continuar incansablement la tasca d’evitar la guerra entre les nacions i els pobles», que «la guerra és un fracàs de la política i de la humanitat, una claudicació vergonyosa, una derrota enfront de les forces del mal». 

La crida a una nova consciència es fa urgent: «no ens quedem en discussions teòriques, prenguem contacte amb les ferides, toquem la carn dels perjudicats. Tornem a contemplar tants civils massacrats com a danys col·laterals. Preguntem a les víctimes. Prestem atenció als pròfugs… Prestem atenció a la veritat d’aquestes víctimes de la violència, mirem la realitat des dels seus ulls i escoltem els seus relats amb el cor obert. Així podrem reconèixer l’abisme del mal en el cor de la guerra i no ens pertorbarà que ens tractin d’ingenus pel fet d’escollir la pau». Hem de dir que sempre estarem a favor d’extingir qualsevol brot d’odi i violència, i obrir sempre ponts de diàleg.